Arran d'aquesta queixa, el Síndic es va adreçar a l'Ajuntament de Canyelles, al Departament d'Innovació, Universitats i Empresa (en endavant DIUE), del qual depèn la Comissió de Preus de Catalunya, i al Departament de Medi Ambient i Habitatge (en endavant DMAH) del qual depèn l'Agència Catalana del Consum (en endavant ACC).
De la informació que ha tramès l'Ajuntament de Canyelles resulta que el sector Muntanya del Mar està classificat urbanísticament com a sòl urbanitzable no programat, i resta pendent encara d'aprovació el corresponent projecte de parcel'lació i urbanització.
En tractar-se d'un sector urbanístic no rebut per l'Ajuntament, la prestació del servei d'aigua que porta a terme aquesta empresa constitueix un servei privat que es desenvolupa de forma aliena a l'Ajuntament, i amb relació al qual no s'apliquen tampoc les tarifes municipals aprovades per la corporació local i la Comissió de Preus de Catalunya que sí que s'apliquen en aquelles zones del municipi on el consistori ha assumit la prestació del servei d'aigua.
Així mateix, l'Ajuntament indica que l'única intervenció del consistori en la prestació del servei d'aigua a la urbanització Muntanya del Mar és la venda d'aigua en alta a aquesta empresa privada, la qual s'encarrega després de prestar el servei en baixa als residents de la urbanització.
En aquest cas, el Síndic indica que cal tenir present el que preveu l'article 25 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases de règim local, que estableix que el subministrament d'aigua és, en tot cas, una d'aquelles competències que el municipi ha d'exercir de forma inexcusable, raó per la qual, si no hi hagués impediments de caire urbanístic, l'Ajuntament de Canyelles hauria d'assumir la prestació d'un servei que legalment correspon al municipi d'acord amb la normativa vigent.
Tanmateix, el Síndic és conscient que la manca de desenvolupament urbanístic del sector comporta que l'Ajuntament no hagi pogut rebre la urbanització i que, per tant, el consistori no resulti directament obligat a la prestació del servei d'aigua.
Respecte d'això, el Síndic recorda que s'han dictat ja sentències, com ara la Sentència del Tribunal Suprem de 14 d'abril de 1983 (Aranzadi 2088), que determinen que, fins i tot en els casos en què manca finalitzar el procés de gestió urbanística, els municipis estarien igualment obligats a prestar una sèrie de serveis bàsics -en aquell cas, el de recollida d'escombraries-, i que aquesta obligatorietat d'actuació de l'Administració estaria justificada pel mateix caràcter essencial del servei, que el Tribunal arriba fins i tot a considerar d'"assistència vital", i per la necessitat de garantir un tracte igual entre tots els veïns d'una població.
Ara bé, cal tenir en compte que la urbanització Muntanya del Mar està pendent d'un desenvolupament urbanístic que permeti dotar els veïns de tots els serveis bàsics de què encara no disposen, ja que el servei d'aigües no és l'únic que els manca, i que, per tant, la consolidació i dotació de serveis bàsics en aquesta urbanització no es pot fer al marge del necessari procés d'execució del planejament urbanístic i, consegüentment, de l'aprovació del corresponent projecte de reparcel'lació i urbanització, d'acord amb el que preveu la normativa urbanística vigent.
El Síndic també indica que és cert que són els propietaris de sòl els que estan obligats a costejar la urbanització i conservar-la fins que sigui rebuda per l'Ajuntament, però tampoc no es pot oblidar que la titularitat d'aquesta activitat com a activitat d'execució del planejament correspon a l'Administració, en concret als ajuntaments.
Per tant, el Síndic recorda que l'activitat urbanística és una activitat pública que pot ser considerada des d'un servei públic a una mera intervenció administrativa o de foment, però en tot cas correspon a l'Administració la direcció i el control del procés urbanístic. I això és així perquè sens perjudici dels interessos privats que concorren en l'execució del planejament i el respecte que mereixen, hi ha un interès primordial que consisteix a desenvolupar i complir les previsions contingudes en el planejament.
Certament, els recursos dels ajuntaments de vegades resulten insuficients per fer front al seu terme municipal a la problemàtica que presenten actualment les nombroses urbanitzacions que van proliferar de forma majorment descontrolada durant els anys setanta. Tanmateix, els ajuntaments no poden abandonar les seves competències en favor de la iniciativa privada i de l'activitat dels particulars. En moltes d'aquestes urbanitzacions ha quedat patent que les circumstàncies que envolten els propietaris particulars no són sempre les propícies perquè l'execució del planejament i la solució de les mancances d'aquestes urbanitzacions recaigui exclusivament en la seva responsabilitat.
En alguns casos la inamovible inactivitat dels particulars, quan no les seves disputes internes, les raons d'edat de la majoria de propietaris, la insuficiència financera o les dificultats tècniques de redacció dels projectes, sumades a la sensació que els seus tributs haurien de ser suficients per fer front a les despeses d'urbanització, són algunes d'aquelles circumstàncies que fan aconsellable que el consistori assumeixi el paper de director en la resolució de les mancances urbanístiques, sens perjudici de les responsabilitats dels propietaris pel que fa a l'assumpció de costos, en el marc d'un programa financer que s'ajusti a les circumstàncies concretes de cada urbanització.
Per això, el Síndic recorda al consistori que resulta primordial que els ajuntaments mantinguin el control i la direcció de l'activitat urbanística, tot impulsant l'activitat dels particulars, tant si es tracta de promotors, juntes de compensació o juntes de conservació.
També li recorda la possibilitat que té d'acollir-se a la Llei de regularització i millora d'urbanitzacions amb dèficits, que estableix uns ajuts als ajuntaments per actuar en aquest tipus d'urbanitzacions.
D'altra banda, i sent conscient que el procés de desenvolupament urbanístic del sector que permeti que aquest disposi de tots els serveis bàsics pot allargar-se uns quants anys, en la mesura que l'Ajuntament de Canyelles ven en alta l'aigua a aquesta empresa i que és un servei bàsic i essencial, el Síndic suggereix que el consistori exigeixi, en el marc del contracte de venda en alta de l'aigua i com a contraprestació per la venda de l'aigua, que aquesta empresa privada es comprometi a oferir unes garanties mínimes en la prestació del servei, com ara la instal'lació de comptadors individuals i la realització de lectures de consum periòdiques, i la conseqüent facturació d'acord amb els consums realment efectuats pels usuaris. Tot això, com a pas previ a una futura municipalització del servei de prestació d'aigua potable a domicili.
El Síndic entén que encara que la prestació de servei d'aigua a la urbanització Muntanya del Mar hagi estat assumida, de forma temporal i mentre no es consolidi urbanísticament el sector, per una empresa privada, l'Ajuntament no es pot mantenir al marge davant la prestació d'un servei essencial que, a més a més constitueix, d'acord amb el que estableix la normativa local, un servei bàsic de prestació obligatòria per part del municipi.
D'altra banda, el DMAH manifesta que aquesta empresa actua en la gestió del cànon de l'aigua com a entitat subministradora, i que, com a tal, s'encarrega de recaptar el cànon de l'aigua i d'ingressar-lo a l'ACA mitjançant l'autoliquidació corresponent.
Així mateix, el DMAH indica que en el marc de les investigacions que ha portat a terme l'ACA, ha pogut comprovar que part dels imports declarats com a facturats no havien estat ingressats per part d'aquella entitat subministradora, i han estat reclamats mitjançant la via executiva d'acord amb el Reglament general de recaptació. En haver finalitzat amb una baixa per insolvència, van traslladar el cas a l'Agència Tributària de Catalunya per tal que iniciés, si esqueia, la corresponent declaració de responsabilitat tributària.
En vista d'aquesta informació, s'entén que l'ACA ha dut a terme les actuacions oportunes, dins l'àmbit de les competències que li són pròpies.
Finalment, el DIUE respon literalment el següent: "...als arxius de la Comissió de Preus de Catalunya no consta cap tarifa autoritzada per al servei de subministrament d'aigua a l'esmentada urbanització".
Tanmateix, el DIUE no indica que la Comissió de Preus o cap altre organisme competent hagi iniciat cap actuació per analitzar l'activitat de prestació del servei d'aigua que estigui portant a terme aquella empresa privada, i tampoc no esmenta si aquesta constitueix una activitat sotmesa al règim de preus autoritzats. Per tant, es dedueix que el DIUE no ha dut a terme cap actuació amb aquesta finalitat.
De tot això es dedueix que si bé hi ha un control administratiu en la recaptació i l'ingrés del cànon de l'ACA, no hi ha, per contra, cap tipus de control administratiu amb relació a les tarifes de l'aigua que està aplicant aquesta empresa privada com a contraprestació per al servei d'abastament d'aigua a domicili a la urbanització Muntanya del Mar de Canyelles.
Per tant, el Síndic recorda que el Decret 149/1988, de 28 d'abril, sobre el règim procedimental dels preus autoritzats i les comunicacions, estableix una distinció en funció de si es tracta de la implantació i modificació de tarifes dels serveis de competència local subjectes al règim d'autorització prèvia o d'aquells altres serveis subjectes al règim de preus autoritzats, que no siguin de competència local.
En aquest cas, és un servei de competència local, en la mesura que, d'acord amb el que preveu l'article 25 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local, el subministrament d'aigua és, en tot cas, una d'aquelles competències que el municipi ha d'exercir de forma inexcusable, raó per la qual, si no existissin els impediments de caire urbanístic que s'ha comentat més amunt, l'Ajuntament de Canyelles hauria d'haver assumit la prestació d'un servei que legalment correspon prestar al municipi.
Per tant, és un servei de competència local, la prestació del qual ha estat assumida, de forma temporal i mentre no s'acordi la municipalització del servei, per una empresa privada que, no obstant això, aplica els preus que considera oportuns sense cap autorització prèvia ni control per part de l'Administració.
Cal dir que, si bé és cert que la jurisprudència (entre altres, la sentència del Tribunal Suprem de 3 de març de 1990) ha determinat que la possible revisió de tarifes, quan el servei no el presti directament l'Administració, exigeix com a pressupost indeclinable l'existència d'una relació jurídica prèvia entre el prestador del servei i l'Administració, també és cert que sentències més recents (entre altres, la sentència del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia de 29 de març de 2001) que s'han dictat en aplicació d'aquesta jurisprudència, han matisat aquesta premissa inicial, en el sentit de determinar que la intervenció de l'Administració en la fixació dels preus té el seu fonament en la protecció dels interessos generals que correspon a l'Administració.
D'acord amb això, i en la mesura que es tracta de la prestació d'un servei subjecte al règim de preus autoritzats, el Síndic suggereix al DIUE que la Comissió de Preus de Catalunya o l'òrgan que correspongui endeguin les actuacions oportunes amb la finalitat de garantir un control administratiu sobre les tarifes que està aplicant aquesta empresa privada, com a contraprestació a la prestació del servei de subministrament d'aigua a la urbanització Muntanya del Mar de Canyelles.