La persona interessada manifesta la seva disconformitat amb relació a la tramitació del Servei Català de Trànsit (en endavant SCT) contra ell d'un procediment sancionador arran d'una denúncia interposada en data 12 de juliol de 2009 a la via A-2 en sentit a Lleida.
El promotor manifesta que els fets recollits a la butlleta de denúncia amb relació a la infracció que se li imputa per conducció negligent no són certs i així ho va exposar en l'escrit d'al'legacions que va remetre a l'SCT en data 27 de juliol de 2009, en el qual sol·licitava, igualment, la pràctica de la prova consistent en l'aportació dels mitjans probatoris que fonamentessin la imputació.
Tanmateix, sense que es trametés cap prova ni es proporcionés cap resposta a la persona interessada, en data 7 d'octubre de 2009 es va dictar la resolució sancionadora, que esmentava que "practicades les proves i trameses les que es van considerar procedents i examinades les actuacions i documents" es considerava acreditat el fet denunciat.
Per aquests motius, en data 6 de novembre de 2009, la persona interessada va presentar un recurs d'alçada que a data d'avui encara no ha estat resolt.
D'acord amb la informació de l'SCT, el Síndic posa de manifest que la persona interessada ha negat en tot moment haver comès la infracció, i que ha afirmat que l'aturada del vehicle en data 12 de juliol de 2009 per part dels agents denunciants va ser deguda a un presumpte excés de velocitat del qual el promotor de la queixa va demanar proves.
Atès que la versió de la persona interessada diferia de la redacció que contenia la butlleta de denúncia i atès que aquesta versió es va fer constar en el mateix sentit en les al·legacions de data 30 de juliol de 2009, que van ser desestimades sense que consti a la documentació aportada pel promotor de la queixa cap altra prova que les manifestacions dels agents denunciants recollides a la butlleta esmentada, el Síndic va sol'licitar la tramesa d'una còpia l'escrit de ratificació.
El Síndic recorda que l'article 76 de la Llei de trànsit i seguretat vial determina la presumpció de veracitat dels agents encarregats de la vigilància del trànsit respecte dels fets que constin en les denúncies, però es tracta d'una presumpció iuris tantum amb relació a la qual la mateixa norma ha previst el deure dels agents d'aportar tots els elements probatoris possibles sobre els fets denunciats.
Tot i les diferents versions de les dues parts interessades sobre els mateixos fets, el Síndic entén que l'instructor del procediment va vulnerar el procediment legalment i reglamentàriament establert als articles 79.2 i 12.3 del Reial decret legislatiu 339/1990, de 2 de març, pel qual s'aprova la Llei de trànsit, i al Reial decret 320/1994, de 25 de febrer, pel qual s'aprova el reglament de procediment sancionador de trànsit, respectivament, i no es va donar trasllat als agents denunciants per tal que informessin en el termini de quinze dies.
Aquest informe, en principi, té caràcter preceptiu, amb l'única excepció que les al'legacions "no aportin dades noves o diferents de les constatades inicialment pel denunciant". I no ha estat així en aquests cas, ja que el promotor de la queixa va negar els fets consignats en la denúncia i va assenyalar quina va ser l'actuació dels agents i quines eren les circumstàncies del trànsit al moment en què va ser aturat, a fi d'assenyalar les contradiccions que observava entre la descripció dels fets consignada a la butlleta de denúncia i la que realment va tenir lloc.
El que determina que l'informe de l'agent denunciant sigui preceptiu és que el denunciat al'legui dades diferents a les consignades a la denúncia, com ha estat el cas. La denúncia de l'agent, sense una ratificació posterior, només constitueix prova suficient si el denunciat no nega els fets imputats a la denúncia al moment de formular al·legacions.
D'altra banda, cal entendre que l'informe de l'agent denunciant, a banda de ser preceptiu en els termes de l'article 12.2 esmentat més amunt, incideix directament en la càrrega de la prova de la comissió de la infracció que correspon a l'Administració, i que ha de destruir la presumpció d'innocència a favor del denunciat.
La presumpció de veracitat de les manifestacions fetes pels agents de l'autoritat encarregats de la vigilància del trànsit no els eximeix de l'obligació d'aportar tots els elements probatoris que siguin possibles. Per aquesta raó, la mancança de l'informe de l'agent denunciant esdevé encara més rellevant si es té en compte que, en aquest cas, l'únic element probatori que sustenta la sanció és la declaració d'aquest agent sobre el fet denunciat.
Igualment, i si bé és cert que l'instructor no està obligat a practicar totes les proves que se li proposen sinó únicament les que estimi útils o escaients atenent el seu contingut per a la resolució de l'expedient, i pot denegar aquelles que no influiran en la clarificació dels fets bàsics que determinen la existència o no de la infracció, no ho és menys que això no excusa l'Administració de la possibilitat de demanar, en vista de la versió de la persona interessada, la pràctica de la prova documental relativa a la ratificació dels agents denunciants.
En conseqüència de tot això exposat, el Síndic entén que en la tramitació del procediment sancionador s'ha vulnerat el dret del promotor de la queixa a la presumpció d'innocència i, per tant, suggereix que l'SCT anul·li la resolució dictada.