El Síndic ha rebut diverses queixes pel fet que molts ajuntaments tenen establert un sistema tarifari que parteix d'un consum mínim que es factura sempre amb independència del volum d'aigua realment consumida.
Aquest fet genera en els usuaris la percepció que paguen una quantitat d'aigua que no usen i que, des d'aquesta perspectiva, aquest sistema afavoreix el malbaratament del recurs, atès que un consum més elevat, fins a arribar al volum definit com a consum mínim, no té cap cost econòmic. La diferència entre el consum mínim establert i el real pot ser especialment significativa quan es tracta d'habitatges amb un ús poc intensiu, com és el cas de les segones residències o d'algunes indústries o activitats.
Amb relació a aquestes queixes el Síndic va fer un seguit de reflexions que es van incloure en l'Informe al Parlament de Catalunya de l'any 2008:
En primer lloc, una part significativa del cost que comporta prestar el servei de subministrament d'aigua potable no està vinculat al volum d'aigua consumida, sinó que té a veure amb el cost d'establiment i la disponibilitat permanent del servei i també, amb el transcurs del temps, amb el manteniment i la millora de les instal·lacions.
Alhora, aquest cost fix o estructural del servei pot variar sensiblement entre diferents municipis o fins i tot entre nuclis i urbanitzacions d'una mateixa població, en funció de diferents paràmetres com ara la distància amb el punt de presa en alta, l'orografia que ha de salvar la xarxa de subministrament, la dispersió d'habitatges o el cost d'obtenció i tractament dels cabals en alta, entre altres factors.
En el marc jurídic que defineix la Directiva marc de l'aigua, que planteja la repercussió de la totalitat de les despeses que genera el cicle de l'aigua en l'usuari final, el Síndic entén que correspon traslladar a qui rep el subministrament domèstic o industrial/ramader/comercial d'aigua aquests costos que no depenen estrictament del volum d'aigua consumida però tenen a veure amb la disponibilitat del servei i l'equilibri econòmic i financer.
Des d'aquesta perspectiva, el Síndic considera legítim repercutir en tots els usuaris finals aquestes despeses fixes o estructurals, que són independents del volum d'aigua consumida realment però que les genera igualment el servei que rep el destinatari final del subministrament.
Per tal de fer efectiva aquesta repercussió, les administracions titulars del servei han optat per dos sistemes de tarificació, fonamentalment. Un dels sistemes consisteix a establir una quota fixa, que té per finalitat distribuir entre els usuaris aquests costos separadament del volum d'aigua consumida. L'altra opció és fixar un consum mínim que inclogui en un sol concepte tarifari els costos fixos del servei i l'aigua consumida fins a un volum determinat, i separadament la resta del consum, si supera el mínim establert. Tant un sistema com l'altre es complementen amb l'establiment d'un tipus tarifari progressiu -generalment per trams de consum- que incrementa el cost de l'aigua consumida a mesura que augmenta el volum total, com a mesura per incentivar l'estalvi.
Tots dos sistemes són plenament legítims, si partim de la idoneïtat de repercutir també als usuaris els costos del servei no lligats estrictament al volum d'aigua consumida. Sens perjudici d'això, des de la perspectiva del destinatari del servei, escollir un sistema o un altre té repercussions que convé tenir en compte.
D'una banda, en la línia del que han manifestat les persones que plantejaven la queixa al Síndic per aquest motiu, l'establiment d'un consum mínim que incorpori la repercussió de les despeses fixes pot actuar com a incentiu al malbaratament d'aigua per a les persones que no arriben a consumir el mínim fixat. Aquest factor pot ser encara més rellevant en el cas d'habitatges amb un ús no permanent o d'activitats amb un ús no intensiu de l'aigua, en què el consum real és la major part de l'any molt inferior al mínim fixat, i pot generar en l'usuari, sense una explicació prèvia, la percepció que està pagant una aigua que no consumeix; dit d'una altra manera, que paga un servei del qual no fa ús, o del qual fa un ús més limitat que el que li cobren.
Per contra, establir una quota fixa comporta que la informació que figura a la factura sigui més clara i entenedora, de manera que permet conèixer fàcilment i de forma segregada l'import que el gestor del servei repercuteix individualment a cada usuari pel fet de tenir-hi accés, i el preu de l'aigua realment consumida per cadascú en el període de facturació.
L'establiment d'una quota fixa que reculli els costos del servei que no depenen del volum consumit permet una millor comprensió del cost global de l'accés al servei i, per tant, pot actuar també, des d'aquesta perspectiva, com a incentiu a l'estalvi d'un recurs escàs. Si es vol afavorir l'estalvi en el consum d'aigua, cal que en totes les fases del cicle de l'aigua, inclòs el subministrament en baixa, es faci un esforç per desglossar les despeses generades i que es repercuteixen en l'usuari final. La claredat informativa en la facturació del consum domèstic és un factor determinant per afavorir la conscienciació dels ciutadans en l'estalvi.
En aquest sentit, la transició des d'un sistema de consum mínim a un de quota fixa comporta un canvi en l'estructura tarifària del servei i requereix, per tant, a banda de complir els tràmits establerts normativament per aprovar-lo, l'esforç de calcular un nou sistema de facturació que permeti aquesta separació entre despeses estructurals i preu de l'aigua subministrada i que alhora mantingui l'equilibri econòmic financer en la gestió del servei. Però aquesta institució entén que aquest esforç és necessari per avançar en el model d'estalvi ja iniciat.
D'acord amb les consideracions anteriors, el Síndic va creure oportú plantejar als ajuntaments en relació amb els quals s'havia rebut alguna queixa sobre aquesta matèria la conveniència d'adoptar les mesures necessàries per iniciar el procés de substitució de l'estructura tarifària basada en el consum mínim, cap a un sistema de quota fixa i tarifes progressives sobre el consum real, establertes per trams, com a mecanisme per afavorir l'estalvi en el consum i per millorar la informació que l'usuari rep sobre els conceptes facturats.
En conseqüència, i d'acord amb les consideracions anteriors, el Síndic suggereix a l'Ajuntament de Castellfollit del Boix que iniciï els treballs necessaris per modificar l'estructura tarifària del servei de subministrament d'aigua cap a un sistema de tarifa fixa (que repercuteixi els costos fixos o estructurals del servei) separada del consum real.