Arran de diverses reunions i entrevistes dutes a terme amb representants de diferents entitats dedicades a l'atenció de nois no acompanyats, el Síndic ha constatat que la manca de documentació d'aquests nois dificulta la seva inserció laboral i integració social.
Tot i que la Llei 4/2000 sobre drets i llibertats dels estrangers prevegi que a instància del servei de protecció de menors se li atorgarà el permís de residència, els efectes del qual es retrotrauran al moment en què el noi hagués estat posat a disposició dels serveis competents de protecció, aquesta previsió legal no sempre li garanteix que li sigui tramitada i concedida una autorització de residència. Sovint passa que l'Administració sol·licita l'autorització de residència poc abans d'assolir la majoria d'edat.
Els retards en la tramitació de la documentació o la manca de la seva renovació perjudiquen greument aquest col·lectiu, ja que un cop assolida la majoritat d'edat els nois es troben en una situació d'irregularitat, alguns al carrer, i gairebé tots sense feina i vivint en condicions precàries.
En el cas de joves extutelats, alguns tenen una autorització de residència (sense autorització per treballar), la qual cosa els impedeix entrar en el mercat laboral. Si no tenen una oferta de treball, només els queda anar renovant l'autorització de residència de la que són titulars. Sembla que els problemes comencen quan es tracta de la segona renovació de l'autorització, perquè a la primera se'ls aplica uns criteris més favorables, segons l'article 197 del Reial decret 557/2011, o quan es tracta de modificar una autorització de residencia per circumstàncies excepcionals obtinguda per la seva condició d'extutelats, segons l'article 198 del Reial decret 557/2011, de 20 d' abril, pel qual s'aprova el Reglament de la Llei orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers.
A banda, sembla que els casos de joves que han passat pel sistema de protecció, però que no han estat tutelats perquè han resultat ser majors després d'haver-se'ls practicat les proves d'edat, no poden acollir-se a aquest supòsit excepcional, ja que no es considera que hagin estat menors. En aquests casos, l'Administració General de l'Estat exigeix que s'acreditin mitjans de vida econòmics.
Amb l'anterior reglament d'estrangeria, en no existir un paràmetre econòmic determinat, a la pràctica algunes subdelegacions de Govern, si aquests joves no tenien antecedents penals, els concedien la renovació de la residència.
En l'actualitat, la situació es molt més difícil perquè hi ha un requisit econòmic concret, la qual cosa fa que molts joves amb una situació administrativa regular esdevinguin irregulars, malgrat haver participat en múltiples activitats formatives i tenir un coneixement elevat de les llengües oficials.
Això es totalment paradoxal, ja que quan aquests joves van ser tutelats l'Administració va invertir en ells molts recursos, els efectes positius dels quals acabaran perdent-se si després se'ls priva de l'autorització de residència que van obtenir per la seva condició d'extutelats.
A la resposta tramesa pel Departament de Benestar Social i Família s'indica que la sol·licitud dels permisos de residència es presenta, de conformitat amb el Reial decret 557/2011, de 20 d'abril, pel qual s'aprova el Reglament de la Llei orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, un cop transcorreguts nou mesos des que el menor ha estat posat a disposició dels serveis de protecció de menors.
Així, d'acord amb la Llei, no seria necessari esperar cap termini per atorgar l'autorització de residència, ja que si el menor estranger no acompanyat ha estat posat a disposició dels serveis de protecció competents, la seva estada s'hauria de considerar regular en el nostre país, hauria de gaudir d'un estatut jurídic de menor i, en interès superior seu, se li hauria de tramitar una autorització de residència que permetés l'exercici ple dels seus drets.
D'acord amb l'interès superior de l'infant, la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l'infant assenyala en diferents articles que els estats membres han de garantir el drets a l'educació (art. 28), a l'accés a la salut (art. 24) i a entrar o sortir de l'Estat a efectes de reunir-se amb la seva família (art. 10), drets que l'infant pot exercir plenament si disposa d'una autorització de residència.
En el mateix sentit s'expressa l'Observació general núm. 6 del Comitè de Drets del Nen (Regla 89) quan disposa que ?la integración en el país de acogida constituye la opción principal si el retorno al país de origen se revela imposible por razones jurídicas o de hecho. La integración en el país de acogida debe basarse en un régimen jurídico estable (con inclusión del permiso de residencia) y estar regida por los derechos previstos en la Convención que son plenamente aplicables a todos los menores que permanecen en el país, con independencia de que sea en razón de su reconocimiento como refugiados, de otros obstáculos jurídicos al retorno o de si el análisis de los intereses superiores del niño desaconseja el retorno?.
Per tot això, el Síndic s'adreça al Departament de Benestar Social i Família i fa les consideracions següents:
1. La Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència, com a servei de protecció encarregat de vetllar per l'interès superior de tots els infants i adolescents tutelats, una vegada acreditada la impossibilitat del retorn del menor amb la seva família, hauria d'adoptar mesures a fi d'iniciar la tramitació de l'autorització de residència, sense esperar de manera automàtica el transcurs d'un termini de nou mesos que, en tot cas, hauria d'operar com un límit de màxims.
2. Esperar de manera automàtica el termini de nou mesos, durant els quals el menor no disposa d'autorització de residència, prioritza la seva condició d'estranger per davant de la de menor.