El promotor es queixa del consum mínim facturat per subministrament domèstic d'aigua. En concret, assenyala que considera excessiu el mínim fixat (30 m2 en facturació bimensual) ja que el seu consum és molt inferior i considera que l'establiment d'un límit elevat afavoreix el malbaratament.
El Síndic ha plantejat als ajuntaments en què s'ha rebut alguna queixa sobre aquesta matèria la conveniència d'adoptar les mesures necessàries per iniciar el procés de substitució de l'estructura tarifària basada en el consum mínim per un sistema de quota fixa i tarifes progressives sobre el consum real, establertes per trams, com a mecanisme per afavorir l'estalvi en el consum i per millorar la informació que l'usuari rep sobre els conceptes facturats. L'Ajuntament de Calafell indica que ha iniciat les actuacions per valorar un canvi en l'estructura tarifària, amb aquesta orientació.
Després de valorar-ne el contingut, el Síndic indica que l'informe de Medi Ambient, Serveis Contractats i Via Pública de l'Ajuntament assenyala que raons d'oportunitat emparen el fet que es mantingui el sistema tarifari basat en un consum mínim. En aquest sentit, assenyala que, en termes globals, la contribució dels residents als ingressos municipals és superior a la dels no residents i considera que substituir el consum mínim per una quota fixa comportaria que les diferències en l'aportació global de recursos fos encara superior, ja que el canvi comportaria un augment de la factura per als residents i una disminució per als no residents.
Tot i que el Síndic entén perfectament les raons d'aquest plantejament, assenyala també que en la prestació de serveis públics municipals ha de regir el principi d'igualtat de tracte i no-discriminació, tant en l'accés al servei com en la contraprestació exigida, de manera que la condició de resident no pot fonamentar un tracte desigual en aquest àmbit. Així ho ha establert reiteradament la jurisprudència del Tribunal Suprem, entre altres, a la sentència de la Sala Contenciosa Administrativa, secció 7a, de 4 de juliol de 1993 (RJ 1993/5660).
Certament, l'establiment d'un consum mínim per al subministrament d'aigua no comporta, en si mateix, un tracte tarifari diferenciat per a residents i no residents, en la mesura que la tarifa és la mateixa per a tothom. Les diferències responen a condicions objectives en la prestació del servei, i no per raó de la condició de l'usuari. Ara bé, la raó de mantenir el sistema de facturació amb consum mínim és un tracte tarifari volgudament més favorable a qui té la condició de resident, i que impedeixen aquest plantejament. Cal tenir en compte, d'altra banda, que en el cas del servei municipal de subministrament d'aigua hi conflueixen altres factors específics que cal considerar. En concret, cal destacar que la Directiva marc de l'aigua introdueix, entre altres conceptes, el principi de la repercussió dels costos del servei, de manera íntegra, a l'usuari i un sistema tarifari que incentivi l'estalvi del recurs. Tot i que aquest principi té un abast molt més ampli i complex, el Síndic destaca que el fet d’incorporar-lo ha de comportar, necessàriament, una política tarifària que clarifiqui els costos traslladats a la factura i com es reparteixen entre els usuaris.
Per això, el Síndic considera que el sistema de consum mínim dificulta l'aplicació d'aquest principi. A més el sistema de consum mínim no pot ser, per les raons indicades, l'instrument que empari una política tarifària volgudament discriminatòria, que afavoreixi qui té la condició de resident amb una contribució menor al cost del servei, per raons que no tenen res a veure amb les condicions objectives d'accés i ús d'aquest servei.