El promotor ha presentat una queixa referida a la llicència atorgada per segregar una finca a Alòs d'Isil d'onze hectàrees.
Segons exposa, la Direcció General de Desenvolupament Rural no els dóna l'autorització corresponent per segregar-la perquè considera que, com que la finca està considerada com a bosc, la segregació no respecta la superfície mínima de 25 hectàrees fixada per la normativa.
El Decret legislatiu 1/1990, de 12 de juliol, pel qual es va aprovar la refosa dels textos legals vigents a Catalunya en matèria urbanística, disposa en l'article 127 que ?en les transferències de propietat, divisions i segregacions de terrenys rústics no podran efectuar-se fraccionaments en contra el que disposa la legislació agrària i forestal.?
En aquest sentit, la Llei 6/1988, de 30 de març, forestal de Catalunya, diu en l'article 2 que ?són terrenys forestals o forests: a) Els sòls rústics poblats d'espècies arbòries o arbustives, de matolls i d'herbes; b) Els erms situats en els límits dels boscos que siguin necessaris per a la protecció d'aquests; c) Els erms que, per llurs característiques, siguin adequats per a l'aforestació o la reforestació.?
Atès que la finca matriu respecte de la qual es volia fer la segregació és forestal formada per prats naturals i massa forestal, típica dels Pirineus, s'havia d'aplicar la unitat mínima de conreu prevista en el Decret 35/1990, de 23 de gener, pel qual es fixa la unitat mínima forestal: ?La unitat mínima forestal (UMF) per a totes les comarques catalanes serà de 25 ha.?
Així mateix, es consideren finques indivisibles segons l'article 140 d'aquest Text refós ?les finques en sòl no urbanitzable la dimensió de les quals sigui inferior al doble de les mínimes de conreu o de producció forestal definides en cada àmbit territorial?.
El Decret esmentat estableix que ?les finques forestals d'extensió igual o inferior a 25 ha tenen la consideració d'indivisibles. La divisió o segregació d'un terreny forestal només serà vàlida si no dóna lloc a parcel·les d'extensió inferior a la unitat mínima forestal. En aquest supòsit, a més dels efectes que preveu aquest Decret, es presumirà l'existència de parcel·lació urbanística d'acord amb l'article 41.2 i 3 del Reglament de la Llei de protecció de la legalitat urbanística?.
Així doncs, segons el Decret legislatiu 1/1990, la llicència de segregació que l'Ajuntament va atorgar és contrària a l'ordenament jurídic i hauria de ser anul·lada amb els corresponents efectes indemnitzatoris pels dany i perjudicis que n'hagin pogut derivar.
També s'ha de revisar la llicència d'acord amb el Text refós de la Llei d'urbanisme i el Reglament que la desenvolupa, vigents en el moment en què es va concedir la llicència. Efectivament, l'article 184 del Text refós de la Llei d'urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2005, de 26 de juliol, estableix el següent:
?1. Tota parcel·lació urbanística ha d'ésser objecte de llicència, llevat de la continguda en el projecte de reparcel·lació i d'altres excepcions regulades per reglament.
2. Per a fer efectiu el que estableix l'apartat 1, s'han de sotmetre a la fiscalització prèvia municipal tota divisió o segregació successiva de terrenys. Si l'operació prevista és una parcel·lació urbanística, s'ha d'autoritzar o denegar en funció del compliment o no de la normativa urbanística. En cas contrari, l'ajuntament declara innecessària la llicència de parcel·lació, sens perjudici que la divisió o la segregació de terrenys s'hagi s'ajusta a les condicions específiques de la legislació sectorial.?
D'acord amb l'article 243 del Reglament que desenvolupava la Llei d'urbanisme, l'òrgan municipal competent per atorgar llicències urbanístiques ha d'adoptar l'acord de declaració d'innecessarietat de la llicència de parcel·lació quan no es produeixi parcel·lació urbanística perquè ?la divisió o segregació de terrenys és conseqüència de l'aplicació de la normativa sectorial agrària o forestal?.
Així mateix, l'article 188 del Text refós de la Llei d'urbanisme declara com a indivisibles ?les finques en sòl no urbanitzable la dimensió de les quals sigui inferior al doble de les mínimes de conreu o de producció forestal definides per a cada àmbit territorial, llevat de l'aplicabilitat de les excepcions indicades per les lletres b i c, si s'escau?.
Per tot això, el Síndic suggereix a l'Ajuntament d'Alt Àneu que valori la possibilitat, d'acord amb l'article 200 del Text refós de la Llei d'urbanisme, de revisar la llicència que va atorgar, atès que el seu contingut és contrari a les determinacions de la Llei d'urbanisme, i de rescabalar als afectats dels danys i perjudicis causats per la concessió de l'autorització.
Amb aquest suggeriment, el Síndic finalitza la seva intervenció en aquest assumpte i arxiva l'expedient.