El promotor de la queixa manifesta la seva disconformitat amb la tramitació d'un expedient sancionador incoat per l'Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres per haver dipositat una bossa d'escombraries fora dels contenidors instal·lats a aquest efecte, fet que infringeix l'Ordenança municipal de recollida de residus d'11 de març de 2005.
Considera que amb la forma en què es va iniciar i tramitar aquest expedient es van vulnerar els seus drets com a ciutadà i administrat, atès que per poder saber qui havia deixat la bossa d'escombreries fora del contenidor l'Ajuntament va fer servir el rebut d'una escola que va trobar a la bossa, que anava a nom d'un fill seu.
En primer lloc, el Síndic posa de manifest que el principi de responsabilitat en el dret administratiu sancionador implica l'existència de culpabilitat imputable a l'infractor com a requisit necessari i indispensable perquè pugui operar l'exercici de la potestat sancionadora de l'Administració sobre un subjecte. En aquest sentit, l'article 130 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, especifica que només poden ser sancionades per fets constitutius d'infracció administrativa les persones físiques i jurídiques que en resultin responsables.
Així doncs, no es pot imposar sancions a persones si no s'ha provat la seva intervenció com a autors en l'execució del fet sancionable.
En segon lloc, el principi de presumpció d'innocència deriva de l'article 24.2 de la Constitució espanyola i es recull a l'article 137 quan afirma que els procediments sancionadors han de respectar la presumpció de no existència de responsabilitat administrativa mentre no es demostri el contrari.
Es tracta d'una presumpció ?iuris tantum? susceptible de prova en contrari, i correspon a l'Administració destruir-la, és a dir, l'Administració és qui ha de provar la responsabilitat de l'inculpat en la comissió de la infracció que se li imputa, sense que sigui exigible a l'inculpat una ?probatio diabòlica? dels fets negatius.
D'altra banda, l'article 137.3 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, determina que els fets comprovats per funcionaris als quals es reconeix la condició d'autoritat, i que es formalitzin en document públic en què s'observin els requisits legals pertinents, tenen valor probatori, sens perjudici de les proves que en defensa dels seus drets o interessos puguin assenyalar o aportar les persones interessades.
Aquesta presumpció de veracitat està limitada als fets que per la seva objectivitat siguin susceptibles de percepció directa pel funcionari habilitat o aquells que s'acreditin a través d'altres mitjans probatoris que es consignin a l'acta d'inspecció. La presumpció de veracitat no pot operar sobre presumpcions o judicis de valor emesos per l'agent de l'autoritat, ni sobre qualificacions jurídiques, tal com estableix la jurisprudència del Tribunal Constitucional.
Així doncs, perquè la denúncia no només determini la incoació del procediment sinó que tingui eficàcia probatòria en el procediment administratiu sancionador en relació amb l'apreciació racional dels fets i de la culpabilitat de l'inculpat, cal que les dades objectives que constin a la denúncia hagin estat percebudes de manera real, objectiva i directa per l'agent denunciant.
En aquest cas no consta que hi hagués cap denúncia, sinó la incoació de l'expedient sancionador sobre la base d'un informe del tècnic de medi ambient que fa referència a la troballa de la bossa d'escombraries, però que no identifica l'autor de la infracció. El Síndic considera que la prova indiciària aportada a l'expedient no reuneix l'eficàcia probatòria per acreditar que l'inculpat realitzés la conducta infractora que se li atribueix.
Per tot això, el Síndic demana a l'Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres que, d'acord amb l'article 105.1 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, es revoqui la resolució sancionadora imposada al promotor.