La promotora de la queixa manifesta la seva disconformitat amb l'afectació urbanística d'una finca de la seva propietat al municipi de Badalona.
Exposa que la finca té una afectació urbanística des de fa molts anys, quan es va qualificar de zona verda, de manera que hi ha una discrepància entre la realitat (finca existent amb ús d'habitatge) i la planificació urbanística.
Tot i això, l'Ajuntament de Badalona no ha dut a terme cap actuació per aplicar les previsions contingudes en el planejament urbanístic, i segons manifesta la persona interessada els tècnics municipals l'han informat que difícilment s'aplicaran aquestes previsions.
Per aquest motiu, la persona interessada sol·licita que es modifiqui el règim urbanístic de la finca a fi que es correspongui a l'ús actual, ja que la discrepància urbanística existent li produeix greus perjudicis i inseguretat jurídica.
Tal com s'esmenta en l'informe de l'Ajuntament, d'acord amb l'article 108 del Text refós de la Llei d'urbanisme, la situació urbanística de la finca de la promotora és de fora d'ordenació, ja que per raó de l'aprovació del planejament urbanístic queda subjecta a expropiació. Aquest règim urbanístic comporta unes limitacions importants quant al règim d'obres i usos que són susceptibles de ser autoritzats, de manera que es produeix una afectació directa quant al contingut del dret de propietat que pot comportar una disminució de la facultat d'ús i gaudi per si mateixa o per raó de les variacions de les condicions en què s'exercita. Aquest reduccionisme adquireix una importància especial quan la finca afectada és l'habitatge habitual de les persones i es perllonga, com en el cas que ens ocupa, des de l'any 1980.
El Síndic considera que no és admissible l'existència d'unes determinacions urbanístiques contingudes en les figures del planejament que provoquen una afectació de drets dels propietaris del sòl però que no es fan efectives per mitjà dels instruments de gestió urbanística per causa d'una inactivitat administrativa que es perllonga des de l'any 1980. Tampoc és admissible la situació d'inseguretat generada als propietaris del sòl que no saben si s'executarà el planejament o si s'ha produït una desestimació ?de facto? per part de l'administració actuant.
La manca d'actuació de l'Administració per exercir la gestió dels interessos generals comporta una vulneració del principi de seguretat jurídica recollit en l'article 9.3 de la Constitució, alhora que crebanta la confiança legítima que ha de regir les relacions entre les administracions i els ciutadans. Aquestes situacions no poden tenir cabuda en un estat de dret.
Per tant, la manca d'execució del planejament per causes imputables a l'Administració pot ser considerat com a funcionament anormal d'un servei públic que podria generar un dret d'indemnització per les lesions que les persones interessades hagin pogut patir en els seus béns i drets i que no tenien el deure jurídic de suportar.
D'altra banda, l'ordenament jurídic sobre la base del ?ius variandi? atorga potestats i eines a les administracions competents per adequar el disseny del territori a les exigències canviants de l'interès general amb la finalitat de satisfer les necessitats dels ciutadans i donar compliment a les finalitats inherents a les potestats urbanístiques.
El planejament urbanístic no pot ser altra cosa que un reflex de l'ordenació fàctica del territori i viceversa, i si es detecten noves necessitats o una altra voluntat de disseny de la ciutat caldrà variar les determinacions contingudes en els instruments d'ordenació urbanística municipal a fi de garantir la coherència entre la realitat física i l'ordenació plasmada en els elements normatius.
Per tant, caldria fer efectiva la gestió urbanística o bé modificar les determinacions del planejament perquè aquestes s'adeqüin a la realitat del territori, tenint en compte que aquesta darrera opció és la que demana la promotora de la queixa.