L'Ajuntament dels Hostalets de Pierola indica que l'Ordenança fiscal número 9 reguladora de la taxa per la utilització de la piscina municipal estableix les tarifes per al càlcul de la quota tributària de la taxa, tot diferenciant tres situacions d'acord amb les quals s'imputa una quota diferent: empadronats, no empadronats i contribuents de l'IBI.
En l'informe de resposta, el consistori esmenta, entre altres, que:
"L'objectiu d'aquesta mesura [...] és prioritzar els ciutadans dels Hostalets de Pierola, ja que es tracta d'un servei públic de caràcter municipal que manté íntegrament l'Ajuntament, i evitar així una massificació en l'ús de les instal·lacions per ciutadans que poden gaudir d'aquest servei en altres municipis propers.
[...] Davant la queixa presentada, es vol citar la jurisprudència del Tribunal Suprem quan, en reiterades sentències, ha reconegut la potestat normativa local en relació amb les ordenances fiscals per regular les taxes, les quals poden fixar, potestativament, tipus distints o tarifes diferents sense que això comporti cap vulneració del principi d'igualtat, ja que no tots els subjectes passius, en aquest cas, per a l'accés a les instal·lacions de la piscina municipal, reuneixen els mateixos requisits per raó del seu origen".
En vista del que s'exposa, i més enllà d'aquesta queixa concreta, el Síndic formula les consideracions següents referides al criteri de l'empadronament emprat com a element quantificador de la quota tributària de la taxa, ja que, tal com aquesta institució s'ha pronunciat en casos anteriors, comporta una vulneració del principi de legalitat i del principi d'igualtat:
En relació amb l'afectació del principi de legalitat, la facultat d'imposar i ordenar els tributs locals que es reconeix a les corporacions local, així com el poder reglamentari, la manifestació més típica del qual són les ordenances fiscals, deriven tant del reconeixement constitucional de la seva autonomia per gestionar els seus interessos com de la potestat tributària limitada que la Constitució espanyola (en endavant CE) els atribueix en aplicació de l'article 33. En concret, l'article 133.1 de la CE estableix una reserva de llei referida a la potestat originària de l'establiment dels tributs, atès el caràcter derivat del poder tributari local. El Tribunal Suprem ha matisat que l'àmbit de reserva de llei ha d'establir tant els principis d'acord amb els quals s'ha de regir la matèria tributària com la determinació dels elements essencials del tribut.
Per aquest motiu, la imposició i l'ordenació dels tributs locals ha d'adequar-se a allò que estableix el Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, que aprova el Text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals (en endavant TRLHL) i a la resta de normativa d'aplicació dels tributs.
Les taxes es configuren com una contraprestació patrimonial per la prestació d'un servei públic que afecta o beneficia de forma particular el subjecte passiu. Per a la determinació de la quota tributària, l'import de la taxa per la prestació d'un servei no pot excedir, en el seu conjunt, el cost real o previsible del servei o, en qualsevol cas, el valor de la prestació rebuda. Per tant, imperen, en l'establiment de la quota tributària de la taxa, els principis d'equivalència i el de cobertura de costos, de manera que s'ha de mantenir el principi bàsic d'equivalència entre el benefici que reporta el servei i el pagament que el subjecte passiu efectua per ell, amb el límit màxim del cost del servei considerat en el seu conjunt.
L'article 25 del TRLHL disposa que l'acord d'establiment de les taxes ha d'adoptar-se en vista dels informes tècnics i jurídics en què es posi de manifest el cost del servei. D'aquests informes depèn la validesa de les exaccions emeses i s'erigeixen com una garantia per als subjectes passius, per a la seguretat jurídica i la interdicció de l'arbitrarietat.
Finalment, per determinar la quantia de les taxes, es poden tenir en consideració criteris genèrics de capacitat econòmica dels subjectes obligats a satisfer-les, d'acord amb l'article 24.4 del TRLHL.
Per tant, el Síndic indica que l'aplicació del criteri d'empadronament/no empadronament per determinar la quota tributària de la taxa comporta una desnaturalització del concepte de taxa, tota vegada que el converteix en un tribut desconnectat de l'entitat i la naturalesa del servei prestat i es produeix un trencament del principi bàsic de la seva exacció i quantificació: la contraprestació patrimonial per la recepció d'un servei públic.
Així mateix, no es pot considerar tampoc l'existència d'una correlació ni d'una relació indirecta entre el criteri basat en l'empadronament i el principi de capacitat econòmica, principi constitucional -article 31.1 de la CE- inspirador del sistema tributari i que justificaria l'existència de quotes diferencials en compliment del principi d'igualtat.
Així, doncs, el tracte diferenciat entre usuaris del servei empadronats i no empadronats és un criteri que jurídicament no resulta assumible, ja que vulnera el principi d'equivalència de costos i no es pot subsumir en el concepte de capacitat econòmica com a principi inspirador del sistema tributari.
En relació amb el principi d'igualtat, l'article 31 de la CE estableix l'existència d'un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat que, en cap cas, no té abast confiscatori.
L'article 14 de la CE consagra amb caràcter general el principi d'igualtat davant la llei i imposa l'obligació de donar el mateix tracte a qui es trobi en situacions jurídiques equiparables, amb la prohibició de discriminació o desigualtat de tracte que des del punt de vista de la norma qüestionada manqui de justificació objectiva i raonable (Sentència del Tribunal Constitucional 76/1990, de 26 d'abril).
Diferents sentències s'han pronunciat en relació amb l'establiment de bonificacions o tarifes diferenciades segons l'empadronament i consideren que la condició de veïnatge no constitueix una diferència racional jurídica o suficient perquè s'obtingui un tractament diferent, ja que d'aquesta manera es vulnera el principi d'igualtat (Sentència del Tribunal Suprem de 26 de gener de 1987).
El Tribunal Suprem, en la Sentència de 12 de juliol de 2006, determina que la tarifació diferent establerta en funció de la residència o no residència "és una diferència de tracte totalment artificiosa i injustificada, per no estar fundada en un criteri objectiu i raonable, d'acord amb els judicis de valor generalment acceptats".
En el mateix sentit consten les sentències de 27 de gener de 1997 i 18 de març de 2002, dictades pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid i el de Castella-la Manxa, respectivament, que consideren l'empadronament un criteri discriminatori que atempta contra el principi d'igualtat davant la llei.
El Síndic és conscient de la complexitat i les dificultats en la gestió dels interessos del municipi, en la prestació de serveis municipals i en ajustar les necessitats i aspiracions dels veïns als principis d'autosuficiència financera.
No obstant això, d'acord amb les consideracions fetes, el Síndic no pot considerar que els criteris de quantificació de les tarifes de les taxes per la prestació d'un servei públic basats en l'empadronament dels usuaris siguin idonis des d'una perspectiva d'aplicació dels principis constitucionals de legalitat i d'igualtat. Per aquest motiu, recomana que es modifiqui l'Ordenança fiscal reguladora de la taxa per utilització de la piscina municipal tot eliminant l'empadronament com a criteri de quantificació del tribut.
Posteriorment, l'Ajuntament dels Hostalets de Pierola ha informat que el 13 d'octubre de 2011 va tenir lloc una junta de govern en la qual es van analitzar les ordenances fiscals reguladores que generen les taxes que s'aplicaran durant l'any 2012, i que es va acordar deixar sobre la taula l'ordenança fiscal reguladora de les taxes per la utilització de la piscina municipal, per tal de poder adaptar-la a la resolució del Síndic.