Pels fets succeïts el 27 de maig a Plaça Catalunya, el Síndic ha rebut 394 queixes: 391 contra l'actuació policial, 21 fan referència a contusions i 5 contra l'ocupació d'espais públics per part dels manifestants.
Les queixes contra les agressions policials es trametran al Departament d'Interior per intentar esclarir els fets.
A continuació, el Síndic passa a analitzar els fets i els fonaments de dret relacionats amb els esdeveniments esmentats:
1. Exercici del dret de reunió i manifestació
L'article 21 de la Constitució espanyola (CE) reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes, i determina que l'exercici d'aquest dret no necessita autorització prèvia, si bé les reunions en llocs de trànsit públic i manifestacions s'han de comunicar prèviament a l'autoritat, que només pot prohibir-les quan hi hagi motius fonamentats d'alteració de l'ordre públic, amb perill per a persones o béns. Aquest dret fonamental s'estableix a la Llei orgànica (en endavant LO) 9/1983, de 15 de juliol, reguladora del dret de reunió.
El Tribunal Constitucional(en endavant TC), entre d'altres, en la Sentència 66/1995, de 8 de maig, afirma que el dret de reunió és una manifestació col·lectiva de la llibertat d'expressió exercida mitjançant una associació transitòria de persones que opera al servei d'un intercanvi o d'una exposició d'idees, la defensa d'interessos o la publicitat de problemes o reivindicacions. Per a molts grups socials aquest dret és, a la pràctica, un dels pocs mitjans dels quals disposen per poder expressar públicament les seves idees i reivindicacions.
L'exercici del dret de reunió en llocs de trànsit públic està sotmès al compliment d'un requisit previ: el deure de comunicar-ho amb antelació a l'autoritat competent. Això no és una sol·licitud d'autorització, però sí que és una comunicació perquè l'autoritat administrativa pugui adoptar els mitjans pertinents per fer possible tant l'exercici en llibertat del dret dels manifestants com la protecció de drets i béns de titularitat de tercers.
El contingut i els terminis d'aquesta comunicació es defineixen als articles 8 i 9 de la Llei 9/1983, de 15 de juliol. L'article 9.2 determina que l'autoritat governativa ha de notificar a l'ajuntament afectat les dades contingudes en l'escrit de comunicació perquè aquest informi en un termini de 24 hores sobre les circumstàncies del recorregut proposat, que s'entendrà favorable si no es rep en el termini esmentat. Aquest article també determina que l'informe s'ha de referir a causes objectives com ara l'estat dels llocs on es vol fer la manifestació, la concurrència amb altres actes, les condicions de seguretat del lloc d'acord amb la normativa vigent i d'altres d'anàlogues d'índole tècnica.
En la Sentència 195/2003, de 27 d'octubre, el TC expressa que en una societat democràtica l'espai urbà no és només un àmbit de circulació, sinó també un espai de participació. Atesa l'íntima connexió històrica i doctrinal entre la llibertat d'expressió i el dret de reunió, el Tribunal entén que a l'empara de l'article 21 de la CE, els titulars d'aquest dret poden decidir lliurement sobre els instruments o els vehicles mitjançant els quals fer arribar el seu missatge als destinataris, accessoris a la concentració i directament relacionats amb les finalitats de l'acte, fins i tot quan les instal·lacions suposin una ocupació temporal de l'espai de trànsit públic.
Per la seva part, en la Sentència 2143/2010, d'1 d'octubre, el Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó, davant la instal·lació d'un campament en un espai de domini públic durant dotze dies, amb col·locació de tendes per a la pernoctació de persones, admet que, a l'empara de la doctrina constitucional, aquesta concentració de protesta continuada es pot subsumir en el dret de reunió i manifestació.
En conseqüència, de la doctrina jurisprudencial exposada se'n desprèn que el dret de reunió i manifestació comprèn l'ús d'instal·lacions a l'espai públic o concentracions de protesta continuades en el temps. Ara bé, en el supòsit de fet que es planteja en ambdues causes judicials, les entitats convocants de les concentracions havien comunicat a l'autoritat competent les característiques de l'acampada, durada, etc., d'acord amb el que estableix l'article 9 de la LO 9/1983, de 15 de juliol.
La Direcció General de Policia del Departament d'Interior diu que va rebre la comunicació quan ja feia tres dies de la concentració acampada i després de l'acord de la Junta Electoral. L'Ajuntament de Barcelona comunica que mai no va tenir cap comunicació prèvia de l'acampada.
D'aquesta informació es pot deduir que, si bé la comunicació es va fer amb posterioritat, aquesta es va produir, tot i que no consta que es notifiqués a l'Ajuntament de Barcelona. D'acord amb la LO reguladora del dret de reunió i manifestació, aquesta manifestació hauria d'haver estat comunicada a l'Ajuntament. Tot i així, les administracions competents eren plenament coneixedores de l'existència de la concentració, entre altres motius, perquè el dia 18 a la matinada es va fer una operació de neteja a la plaça Catalunya i no es va fer cap proposta de canvi de les condicions en què s'estava desenvolupant o de dissolució, per la qual cosa es pot concloure que els acampats van fer un exercici legítim del dret.
En aquest sentit, una interpretació exclusivament formalista del fet de no haver comunicat prèviament la celebració de la manifestació-acampada, esdevindria restrictiva i podria comportar que el dret quedés absolutament desvirtuat, la qual cosa seria contrari al principi d'afavoriment del dret de reunió (favor libertatis).
De fet, el Síndic considera que, davant concentracions espontànies com les que s'han succeït, cal una actitud més proactiva de les administracions afectades per possibilitar tant l'exercici en llibertat del dret dels manifestants, com la protecció de drets i béns de titularitat de tercers.
2. La decisió de la Junta Electoral Central
Continuant l'anàlisi de l'exercici i els límits del dret fonamental de reunió i manifestació, l'acord de la Junta Electoral Central, adoptat el 19 de maig de 2011, contrasta amb el fet que el TC, en situacions assimilables a la que ens ocupa (STC 136/1999, 170/2008, 38/2009 i 96/2010), ha elaborat una doctrina que aprofundeix sobre la incidència de determinades manifestacions en els processos electorals, de la qual es deriven les conclusions següents:
2.1. En l'àmbit dels processos electorals, només en casos molt extrems, es pot admetre la possibilitat que un missatge tingui capacitat suficient per forçar o desviar la voluntat dels electors, atès el caràcter íntim de la decisió del vot i els mitjans legals existents per garantir la llibertat de sufragi.
2.2. Quan es tracta d'una agrupació de persones que es reuneixen amb la finalitat d'intercanvi o exposició d'idees, la defensa d'interessos o la publicitat de problemes i reivindicacions, i no amb la intenció de la captació de sufragis, si bé les opinions derivades poden arribar a influir en el ciutadà, aquesta situació només pot ser considerada com una sospita o una simple possibilitat.
2.3. L'exercici del dret de reunió ha de prevaldre, llevat que resulti suficientment acreditat per l'Administració i, si escau, pels tribunals, que la finalitat principal de la convocatòria és la captació de sufragis.
3. Els límits del dret de manifestació i l'actuació de les administracions públiques
Seguint l'argumentació adduïda pel TC en la Sentència 195/2003, també cal tenir en compte el que el mateix tribunal va declarar sobre l'abast i els límits dels drets fonamentals.
En aquest sentit, val a dir que l'exercici d'aquests drets pot cedir davant els límits que la mateixa Constitució imposa expressament i també davant els que, de manera mediata o indirecta se'n puguin derivar, atesa la necessitat de preservar altres drets o béns constitucionals. Aquestes limitacions, però, no poden ser absolutes ni obstruir el dret fonamental més enllà del que és raonable. Per tant, els límits dels drets fonamentals s'han d'interpretar amb criteris restrictius i en el sentit més favorable a la seva eficàcia i essència.
Pel que fa a l'Ajuntament de Barcelona, en resposta a quin havia estat el seu determini sobre l'aplicació de la normativa municipal reguladora de l'ocupació i l'ús de l'espai públic davant aquests fets, exposa que ?[...] l'important nombre de persones i la naturalesa de la concentració indiquen que es tracta d'una qüestió d'ordre públic i relacionada també amb el dret de reunió i altres drets fonamentals, els quals es troben fora de l'abast de les competències municipals [...]?.
Sens perjudici del vessant d'ordre públic i les característiques peculiars de les concentracions, el Síndic no comparteix el posicionament manifestat per l'Ajuntament que aquests fets als carrers i les places de Barcelona no són competència seva. Les acampades s'han desenvolupat en espais de titularitat pública i de competència municipal. En conseqüència, l'Ajuntament ha de vetllar per garantir que concorren les condicions objectives per fer harmònic l'ús comú general d'aquests espais per part de totes les persones, amb l'ús comú especial que impliquen aquestes instal·lacions. I no podem oblidar que si el Departament d'Interior hagués notificat a l'Ajuntament la comunicació de la concentració, tot i que aquesta es va fer a posteriori, tenint en compte el que estableix l'article 9.2 de la Llei 9/1983 i, més concretament, l'article 130.1 de la Llei 22/1998, de 30 de desembre, de la Carta municipal de Barcelona, l'Ajuntament hauria d'haver emès un informe preceptiu.
Atès que en un futur són previsibles concentracions en diferents punts de la ciutat, res no obsta perquè l'Ajuntament adopti un paper més actiu per prevenir incidents o degradacions no volgudes de l'espai públic i per procurar la ubicació d'aquestes instal·lacions en condicions i en emplaçaments com més adequats millor per exercir el dret de reunió i també per preservar l'exercici dels drets que implica l'ús comú general dels carrers i les places per part de la resta de persones.
Els lligams entre el desenvolupament d'aquestes acampades amb l'exercici del dret de reunió determinen que l'Ajuntament ha d'actuar tenint en compte un curós equilibri i amb criteris de proporcionalitat perquè els seus requeriments no es considerin limitacions abusives d'aquest dret.
4. L'actuació de les forces i els cossos de seguretat els dies 27 de maig i 15 de juny
Pel que fa a l'actuació concreta de les forces i els cossos de seguretat del dia 27 d'abril, el Síndic ha analitzat la coordinació i la planificació de l'operació policial, l'actuació de la policia des de la perspectiva de la proporcionalitat, l'aplicació d'eines de mediació i la identificació dels membres de la policia.
4.1. Dèficits en la planificació de les operacions policials i en la coordinació entre cossos
De la informació facilitada per l'Ajuntament de Barcelona se'n desprèn que tan bon punt es va iniciar la concentració a la plaça de Catalunya, el dispositiu municipal de neteja dissenyat per al dia 18 va poder acomplir les tasques encomanades amb col·laboració amb les persones concentrades.
No hi ha una explicació sobre el motiu pel qual aquest dispositiu no va tenir continuïtat els dies posteriors al 18 de maig. El Síndic considera que fets com aquests permeten apreciar més l'absència de figures policials formades en el camp de la mediació com a mecanisme en la prevenció del conflicte. Precisament en situacions on no hi ha interlocutors de referència per part dels manifestants-acampats és on esdevé més necessària l'experiència de professionals de la mediació.
Quan s'expliquen els motius de l'operació de neteja i retirada d'objectes del dia 27 de maig, l'Ajuntament manifesta que va respondre als requeriments del cos de Mossos d'Esquadra i descriu les circumstàncies concurrents, fent referència a la brutícia, i insisteix que no es tractava d'un desallotjament, sinó d'una operació de neteja i retirada d'objectes del qual es va informar els concentrats.
Tanmateix, hi ha dades de l'operació policial conjunta que permeten afirmar l'existència de disfuncions notables. En la compareixença davant del Parlament el passat 8 de juny, el conseller d'Interior va fer constar que si es torna a fer una operació conjunta entre el cos de Mossos d'Esquadra i altres cossos policials hi hauria d'haver un únic responsable de l'operació per evitar possibles disfuncions. El conseller va explicar que ?en el cas de l'operació del 27 de maig a la plaça Catalunya no hi va haver un únic responsable? i que, com a conseqüència d'això, l'operació ?va poder tenir petites friccions entre els dos cossos policials?.
Aquest, però, no va ser l'únic dèficit observable. El conseller d'Interior va informar en la seva compareixença que el dimensionament inicial es va haver de modificar sobre la marxa, i que de cinc camions de neteja inicialment previstos es va passar a trenta-cinc. I conclou que ?la reacció a les primeres hores i els primers minuts de l'operació va ser més lenta del que era necessari?.
El Síndic considera que la forma de comunicar als acampats l'operació, la descoordinació entre els cossos policials intervinents i la manca d'una bona programació prèvia de l'actuació va poder ser una de les causes que va originar posteriorment un ús desproporcionat de la força.
El Síndic no qüestiona la necessària acció de neteja i l'eliminació de materials perillosos per evitar mals majors en la celebració multitudinària per la victòria de la Champions pel FC Barcelona. Després d'analitzar tots els documents disponibles, el Síndic considera raonable pensar que amb altres dispositius, per exemple, havent advertit amb una anticipació raonable els concentrats de l'objectiu de neteja o amb menys presència policial, s'haguessin pogut assolir els mateixos objectius de neteja perseguits. Els precedents del 18 de maig i, paradoxalment, del mateix dia 27, corroboren aquesta idea.
4.2. Manca de proporcionalitat
L'exercici del dret de reunió pacífica en un espai de trànsit públic té límits. D'acord amb l'ordenament jurídic vigent, l'article 16 de la LO sobre protecció de la seguretat ciutadana, l'executiu pot recórrer a les forces i els cossos de Seguretat de l'Estat (per dissoldre en la forma que menys perjudiqui la reunió en llocs de trànsit públic i les manifestacions en els supòsits previstos en l'article 5 de la LO reguladora del dret de reunió).
Així, i d'acord amb l'article esmentat, les reunions i manifestacions només poden ser dissoltes en uns supòsits determinats, entre els quals hi ha el de les alteracions de l'ordre públic amb perill per a les persones o els béns.
La informació analitzada no permet concloure, ans el contrari, que es produís cap dels supòsits estipulats i, per tant, no s'hauria d'haver produït una intervenció de l'autoritat policial.
De la Sentència 66/1995 se'n desprèn quina ha de ser la noció d'ordre públic en aquest context, que s'ha de circumscriure o delimitar en funció d'una situació de fet, concreta, referida al manteniment de l'ordre en sentit material, no a l'ordre com a sinònim de respecte als principis i els valors que es troben en la base de la convivència social. L'aplicació d'aquest límit exigeix la concurrència de raons fonamentades de desordre material en el lloc de trànsit públic afectat, i s'inclouen els perills per a persones o béns derivats de les accions violentes que poden emanar de la celebració pacífica de la concentració.
Els dubtes sobre si l'exercici del dret produeix efectes negatius contra l'ordre públic amb perill per a les persones o per als béns o contra altres drets i valors dignes de protecció constitucional s'han de resoldre amb l'aplicació del criteri d'afavorir el dret de reunió, sense que sigui suficient per justificar-ne la modulació o la prohibició la mera sospita o la simple possibilitat que es produeixin aquests resultats.
L'aplicació del principi de proporcionalitat imposa que qualsevol classe d'actuació policial restrictiva de drets s'adeqüi a la finalitat prevista per l'ordenament jurídic, constitueixi una mesura estrictament necessària amb relació a la pertorbació social provocada per la infracció comesa (d'acord amb el principi d'intervenció mínima), i observi una justa relació entre el càstig i la gravetat del fet comès. El principi de proporcionalitat engloba dos conceptes que també cal tenir en compte: (1) idoneïtat, quan la mesura adoptada sigui eficaç per a una situació concreta; (2) intervenció mínima, que exigeix la ponderació, cas per cas, entre la finalitat pretesa i la possible afectació per la utilització d'una mesura adoptada.
Segons l'article 19.1 de la Llei de seguretat ciutadana, els agents policials poden limitar o restringir, pel temps imprescindible, la circulació o la permanència en vies o llocs públics en supòsits d'alteració de l'ordre, la seguretat ciutadana o la pacífica convivència, quan sigui necessari per restablir-la. Així mateix, poden ocupar preventivament els materials o els instruments susceptibles de ser utilitzats per accions il·legals, i donar-los la destinació que legalment sigui procedent.
Les imatges sobre els fets de data 27 de maig evidencien que hi va haver agents que actuaven d'una manera desproporcionada, utilitzant la força física de manera desmesurada, totalment allunyada dels elements que defineixen el principi de proporcionalitat. La major part d'aquestes imatges es correspon a fets succeïts en la part superior de plaça Catalunya (entre rambla de Catalunya i passeig de Gràcia).
No es pot admetre que en un dispositiu dissenyat per a les finalitats ja exposades hi hagi agents que responguin amb la contundència que en alguns casos es va fer servir contra manifestants amb actitud pacífica. En concret, ens referim a l'anàlisi que s'ha efectuat de les persones que estaven assegudes i que bloquejaven l'entrada i la sortida dels camions de la neteja. Entre altres imatges colpidores per la manca de proporcionalitat, remarquem les d'una noia asseguda al terra amb una actitud no violenta que és colpejada i estirada pels cabells per un agent; la d'un noi que es trobava sol i és estirat pels cabells i colpejat quan no oferia resistència; i la d'un agent que pressiona el nas d'un noi que està completament reduït a terra.
Pel que fa als decomisos, el Síndic considera que es van dur a terme de manera indiscriminada. Caldria haver discriminat dels efectes decomissats els perillosos dels no perillosos i haver decidit com es conservarien. Es considera que llibres, ordinadors i pertinences personals no es poden barrejar amb la resta de material considerat perillós, i se n'ha de prioritzar la conservació en un lloc tancat, cobert i degudament protegit.
4.3. Manca d'identificació dels membres del cos de Mossos d'Esquadra i de la Guàrdia Urbana de Barcelona
La Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, reconeix el dret de tots els ciutadans a identificar les autoritats i el personal al servei de les administracions públiques que tramiten els seus expedients.
L'obligació genèrica d'identificació dels funcionaris policials l'establia la Llei 2/1986, de forces i cossos de seguretat de l'Estat.
La Llei 10/1994, d'11 de juliol, de la Policia de la Generalitat i dels Mossos d'Esquadra, també determina que els agents sempre han d'acreditar la seva identitat professional.
El Decret 217/2008, de 4 de novembre, sobre la utilització del número d'identitat professional en determinades peces dels uniformes de la policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra, va ser publicat al Diari Oficial de la Generalitat l'11 de novembre de 2008 i estableix que ?les peces visibles dels uniformes de la policia de la Generalitat -Mossos d'Esquadra, que portin posades a la part superior del cos els funcionaris i les funcionàries, han de tenir incorporada, a la part davantera superior dreta, una veta adherent de color blau marí de 2 cm d'ample i 5 cm de llarg, en la qual ha de constar el número d'identitat professional?.
Al Regne Unit els agents s'identifiquen amb un codi a la musclera. L'ús de la identificació és obligatori i se sancionen els agents que es treuen la identificació quan es troben de servei. En canvi, a Alemanya, on també és obligatòria la identificació dels agents policials, els agents, quan utilitzen l'armilla, porten el número d'identificació a la part superior esquerra. A França, Itàlia, Holanda i Portugal no porten visible cap identificació policial personal perquè no hi ha cap disposició legal que hi obligui. Finalment, altres cossos policials del món van identificats tant al casc com a la musclera. En són un exemple les policies de Nova York i del Quebec.
En el cas que ens ocupa, els agents no van complir les exigències del Decret 217/2008, de 4 de novembre. Per tant, es tracta d'un incompliment d'una normativa dirigida a garantir una actuació transparent i susceptible de control. El fet que la identificació permanent dels Mossos d'Esquadra estigui en estudi per trobar la millor solució tècnica no pot ser l'excusa per ajornar sine die el compliment del Decret 217/2008.
De la mateixa manera, la Guàrdia Urbana de Barcelona hauria de procedir de manera immediata a garantir el compliment de la Llei 2/1986, de forces i cossos de seguretat de l'Estat, pel que fa a la identificació dels agents.
4.4. L'intent d'impedir l'entrada dels diputats al Parlament de Catalunya
L'article 494 del Codi penal també tipifica com a delicte (castigat amb pena de sis mesos de presó a un any, o a multa de dotze a vint-i-quatre mesos) promoure, dirigir o presidir manifestacions o una altra classe de reunions davant la seu d'una assemblea legislativa de comunitat autònoma, quan estiguin reunits, que n'alterin el funcionament normal.
Per la seva banda, l'article 498 del Codi penal que determina que ?los que emplearen fuerza, violencia, intimidación o amenaza grave para impedir a un miembro del Congreso de los Diputados, del Senado o de una Asamblea Legislativa de Comunidad Autónoma asistir a sus reuniones, o, por los mismos medios, coarten la libre manifestación de sus opiniones o la emisión de voto, serán castigados con la pena de prisión de tres a cinco años?.
El Síndic és de l'opinió que les vexacions i l'agressió directa a una dotzena de diputats i diputades, agreujades en alguns casos per retencions físiques sofertes per alguns parlamentaris, el bloqueig a les màximes autoritats del país en la seva voluntat d'accedir en vehicle al Parlament no poden ser menystingudes a l'hora de fer la valoració dispositiu. Són tots fets inadmissibles.
En cap cas accions com les succeïdes el 15 de juny davant el parc de la Ciutadella tenen cabuda en l'exercici legítim del dret de reunió i manifestació ni es poden justificar. No estem davant de la col·lisió de drets fonamentals i com fer-ne compatible l'exercici, sinó que l'alteració del funcionament de les assemblees legislatives amb reunions en les quals concorrin aquests elements ha estat valorada pel legislador com un il·lícit penal, amb la màxima reacció de l'ordenament jurídic per preservar l'exercici legítim del dret dels diputats a assistir a totes les sessions del Parlament.
Les manifestacions del conseller d'Interior en la compareixença parlamentària del dia 23 de juny 2011 segons les quals la finalitat de la intervenció va ser, entre d'altres, no generar una espiral de violència entre els agents policials i els manifestants són importants pel que tenen de positiu en la concepció de la gestió del conflicte, però no poden amagar un dubte més que raonable sobre les decisions preses tant en el disseny com en l'execució de l'operació.
L'objectiu no podia ser només garantir el desenvolupament del Ple amb tota normalitat, que pogués començar a l'hora prevista, que es desenvolupés l'ordre del dia i que es pogués garantir, al llarg dels tres dies, la sortida dels diputats al final de les tres sessions. Calia assolir aquest objectiu amb la protecció adequada i íntegra dels membres del Parlament i del Govern, començant per les presidències respectives, i la de tots els treballadors del Parlament. No es pot acceptar, com va afirmar el responsable del Departament d'Interior, que les agressions succeïdes s'hagin de considerar només com ?alguna petita incidència? que en cap cas va evitar que s'assolís l'objectiu.
En aquest sentit, l'operació policial hauria d'haver tingut en compte, com a mínim, el trajecte i l'arribada dels diputats i de la resta de personal a la porta d'accés recomanada. Fins i tot, es podrien haver determinat un o més punts de trobada o de concentració prèvia per a diputats i treballadors, amb la finalitat que accedissin sense dificultats a l'esmentada porta d'entrada, deixant, això sí la llibertat als diputats i les diputades d'accedir-hi col·lectivament o pel seu compte i risc.
De la mateixa manera tampoc no hi ha constància que l'operació policial apliqués cap correcció ni modificació quan es va tenir coneixement de les primeres agressions a diputats i diputades, amb l'objectiu d'evitar-ne de noves. Els agents de paisà, molts d'ells del servei d'escorta, van pentinar els carrers ubicats entre avinguda Meridiana i Nàpols i entre Pujades i Buenaventura Muñoz per localitzar i auxiliar diputats, la qual cosa va evitar amb seguretat noves agressions, però l'operació es va demostrar en ella mateixa ineficaç i en alguna ocasió va posar en risc innecessàriament els mateixos agents quan es van veure encerclats i perseguits per un grup de manifestants, com va succeir a l'avinguda Meridiana confluència amb Buenaventura Muñoz.
Amb l'objectiu d'evitar l'ús de la força es van produir situacions de justificació difícil com ara la decisió de permetre la sortida des de l'avinguda Meridiana-Almogàvers de la caravana de cotxes oficials amb les dues màximes autoritats del país formant-ne part, sense cap suport policial per garantir l'objectiu d'arribar al cordó policial que es trobava només a 200 metres. Aquesta decisió és encara més arriscada quan pel mateix punt i pocs minuts abans poc més d'una desena de manifestants havien impedit el pas a dos altres cotxes oficials, el del conseller de Salut i el del delegat del Govern a Barcelona i agredit físicament (puntades de peu i cops diversos) aquest darrer.
El cúmul de les incidències produïdes a les portes del parc de la Ciutadella, amb els riscos evidents per a una part dels representants polítics, porta el Síndic a proposar als responsables del Departament d'Interior la necessitat de reflexionar sobre quins van ser i quins haurien hagut de ser els objectius policials que calia assolir; d'analitzar el disseny operatiu d'aquella jornada, especialment pel que fa a la reacció dels responsables últims de la Policia de Catalunya davant les primeres notícies d'agressions a diputats (agressions que es van allargar més d'una hora), i d'investigar si la informació sobre els incidents en els intents fallits d'accés dels cotxes del conseller de Salut i del delegat del Govern a Barcelona va ser transmesa i processada adequadament abans d'autoritzar el pas de la caravana del president de la Generalitat, entre d'altres.
Suggeriments del Síndic de Greuges
Els fets que han motivat l'obertura d'aquesta actuació d'ofici s'emmarquen en un fenomen de protesta i reivindicació col·lectiva de canvis polítics, socials i econòmics protagonitzat principalment pels sectors joves de la societat, i jurídicament es canalitza, entre d'altres, per mitjà de l'exercici de drets polítics com ara el dret de reunió i manifestació reconegut en l'article 21 de la Constitució. D'acord amb la jurisprudència constitucional i amb la interpretació del dret segons el principi favor libertatis, cal entendre que en aquests supòsits hi ha un exercici legítim del dret que ha de ser respectat per les administracions públiques, sense renunciar a la protecció de drets i béns de titularitat de tercers.
1. Les administracions, davant l'exercici del dret de manifestació, han d'actuar tenint en compte un curós equilibri i amb criteris de proporcionalitat perquè els seus requeriments no es considerin limitacions abusives d'aquest dret
2. L'Ajuntament ha d'adoptar un paper més actiu per prevenir incidents o degradacions no volgudes de l'espai públic i per procurar la ubicació d'acampades de protesta, en condicions i en emplaçaments idonis per exercir el dret de reunió, i també per preservar l'exercici dels drets que implica l'ús comú general dels carrers i les places per part de la resta de persones. Els espais on s'han desenvolupat les acampades són de titularitat pública i de competència municipal i és l'Ajuntament qui ha de vetllar per garantir que concorren les condicions objectives per fer harmònic l'ús comú general d'aquests espais per part de totes les persones.
3. Les concentracions espontànies i perllongades en el temps són expressions del dret de reunió que demanen una actitud més proactiva de les administracions afectades, que han d'exercir les competències respectives i adoptar els mitjans pertinents que possibilitin tant l'exercici en llibertat del dret dels manifestants com la protecció de drets i béns de titularitat de tercers.
4. El Síndic suggereix que s'analitzin i es millorin els mecanismes de planificació dels dispositius policials i també la seva capacitat per donar una resposta coherent i efectiva davant de mobilitzacions socials. Aquestes respostes han de ser diferents en funció de si els manifestants observen els principis de no-violència activa (resistència passiva, desobediència...) o bé es produeixen expressions i actuacions de violència física (agressions, retencions...).
5. La Direcció General de la Policia, amb col·laboració amb l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya, hauria de revisar la formació específica dels agents seleccionats per formar part de la Brigada Mòbil (BRIMO), i també dels agents de l'Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO). La formació adequada dels agents, tal com exigeixen la normativa i la jurisprudència, és un mecanisme imprescindible que cal incrementar.
6. El Departament d'Interior haurà de valorar, amb tota la informació de què disposa, si hi ha hagut actuacions incorrectes i un ús desproporcionat de la força física per part de membres del cos de Mossos d'Esquadra. Si és el cas i escau, el Síndic suggereix obrir un expedient disciplinari per evitar la impunitat d'aquestes pràctiques. La Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra sempre ha d'ajustar la seva actuació a un ús proporcional de la força física i també la dels mitjans utilitzats per a la protecció, la contenció i la defensa durant la seva intervenció.
7. S'ha de fer efectiva la disposició legal que obliga tots els membres del cos de Mossos d'Esquadra a anar visiblement identificats (Llei 10/1994, d'11 de juliol, de la Policia de la Generalitat i del Mossos d'Esquadra, i el Decret 217/2008, de 4 de novembre, sobre la utilització del número d'identitat professional en determinades peces dels uniformes de la Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra). Amb relació a aquesta qüestió, el Síndic és coneixedor que s'està elaborant un estudi per determinar els materials amb els quals identificar l'agent sense comprometre'n la seguretat i també per establir les zones on imprimir el número quan els agents requereixen vestir les armilles duet i suggereix a la Direcció General de Policia que l'estudi arribi a les conclusions oportunes en un termini no superior als tres mesos des de la data d'aquesta actuació d'ofici i que aquestes conclusions s'apliquin sense excepció no més tard de l'1 de gener del 2012.
8. El Síndic suggereix que tant el cos dels Mossos d'Esquadra com la Guàrdia Urbana de Barcelona disposin d'un grup de persones formades i capacitades per exercir la mediació com a prevenció i recurs alternatiu a l'ús de la força. La pràctica de la mediació policial i de resolució alternativa de conflictes haurien de formar part de la renovació del model de seguretat que el conseller Felip Puig va oferir al Parlament i poden contribuir a l'equilibri necessari de les administracions en la seva responsabilitat d'acollir el dret de manifestació i reunió i la protecció de drets i béns de tercers.
9. El Síndic suggereix que en un període no superior als sis mesos s'estableixi un protocol per a la coordinació i per al comandament adequat en les operacions conjuntes entre la Guàrdia Urbana de Barcelona i el cos de Mossos d'Esquadra. L'objectiu d'aquest protocol és evitar la descoordinació com a resultat de friccions que posin en perill el desenvolupament de l'operació i que portin a un incompliment dels principis de ?congruència, oportunitat i proporcionalitat? que recullen els articles 5.2 de la LO 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat, i 11.1.3 b de la Llei 10/1994, d'11 de juliol, de la Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra.
10. El Síndic comparteix amb la Fiscalia i el Departament d'Interior la necessitat d'actuar penalment contra les persones que van participar en les agressions contra càrrecs electes. En conseqüència, aquesta institució suggereix que la policia de Catalunya disposi dels instruments (materials i humans) adequats per identificar les persones violentes que participen a l'empara de mobilitzacions ciutadanes, neutralitzar-les i, en tot cas, evitar que la seva acció quedi en la impunitat.
A tall de darrera reflexió, el Síndic torna a constatar que aquesta actuació d'ofici s'ha produït enmig d'expressions de desaprovació d'una part de la societat pel que fa al funcionament del sistema polític. El Síndic de Greuges considera rellevant recordar que el legislador té al seu abast els mecanismes necessaris per promoure reformes que permetin impulsar i observar un perfeccionament del sistema democràtic i, en aquest sentit, l'anima a assumir aquesta responsabilitat de manera immediata.
Per la seva rellevància, i per la demora que acumula, és especialment sensible la regulació per part del Parlament de Catalunya de la llei electoral catalana. El Síndic ja ha expressat reiteradament en els informes presentats al Parlament la necessitat que totes les administracions públiques i les seves respectives majories de govern incorporin processos de participació ciutadana en la seva acció de governança. Fins i tot, ha recordat la necessitat d'una observança més estricta de la legalitat pel que fa a la pràctica dels drets de participació, a favor de grups socials i polítics.
De la mateixa manera, el Síndic s'ha posicionat demanant la regulació d'una llei que faciliti l'accés a la informació, des del convenciment que el bon funcionament de la democràcia i del sistema institucional requereix l'exercici d'aquest dret.