Un cop rebuda i valorada la informació municipal demanada amb relació a aquest assumpte, el Síndic recorda que el que plantegen les persones que han formulat una queixa al Síndic és que consideren discriminatori i contrari al dret a la igualtat de tracte que les tarifes del servei domiciliari d'aigua siguin superiors per als no residents o empadronats al municipi, amb relació als titulars de segones residències, no empadronats al municipi.
Les motivacions que l'Ajuntament assenyala en el seu informe justifiquen la raonabilitat de fixar tarifes diferents en funció de la circumstància de l'empadronament, fonamentalment amb tres arguments:
Primer, el principi de repercussió íntegra dels costos generats pels serveis relacionats amb el consum i ús de l'aigua, establert a la Directiva marc de l'aigua.
Segon, la necessitat que el trasllat dels costos generats per les inversions i el manteniment de la infraestructura necessària per al subministrament es faci de forma equitativa entre tots els usuaris.
Tercer, si es grava fonamentalment el consum, cal introduir uns elements compensatoris per evitar que el cost del servei repercuteixi de forma desproporcionada en qui resideix permanentment al municipi.
En aquest sentit, l'Ajuntament considera que aplicar unes tarifes iguals a tots els usuaris comportaria que els empadronats contribuirien en major mesura a sufragar aquest cost del servei que els no empadronats, ja sigui perquè un consum més elevat derivat de la residència permanent comporta una despesa més elevada, ja sigui per la participació per altres vies en el finançament de les inversions de creació, manteniment i millora de la xarxa de subministrament
Tanmateix, el Síndic considera que establir tarifes diferents per als usuaris del servei d'aigua en funció de si estan empadronats al municipi és contrari al dret a la igualtat de tracte, tal com ja va indicar en l'informe al Parlament de Catalunya corresponent a l'any 2009, en l'epígraf relatiu a l'àmbit tributari, amb relació als efectes de l'empadronament en la fixació de la taxa per subministrament d'aigua.
En relació amb això, el Síndic destaca només que els tribunals han assenyalat que l'establiment de bonificacions o tarifes diferenciades segons l'empadronament comporta una diferència de tracte que no està fonamentada "en un criteri objectiu i raonable, d'acord amb judicis de valor generalment acceptats" (sentència del Tribunal Suprem, sala contenciosa administrativa, secció 2a, de 12 de juliol de 2006) i no és, per aquest motiu, una discriminació jurídicament assumible.
Com han assenyalat també els tribunals, el Síndic indica que, certament, pot haver-hi un tracte tarifari diferent quan circumstàncies objectives i raonables així ho justifiquen, com és el cas de diferents nuclis de població o urbanitzacions dins d'un mateix municipi amb xarxes d'abastament diferents, amb tarifes també diferenciades, en funció del cost que la prestació del servei comporta en cadascuna d'aquestes zones.
Tanmateix, aquest plantejament empara que els residents a nuclis o urbanitzacions, l'abastament d'aigua dels quals comporta un cost diferent, tinguin també una tarifa diferent, però no que, dins d'un mateix nucli, els usuaris paguin tarifes diferents en funció de si són o no residents.
Es pot afegir a aquest supòsit aquells casos en què la distinció de tarifes es basa també en circumstàncies objectives com ara el nombre de persones que viuen en un habitatge, o les bonificacions de caràcter social amb empara legal, i la fixació de tarifes diferents en funció del tipus d'ús.
En definitiva, si bé l'establiment de tarifes diferents per a un mateix servei és perfectament admissible, aquesta distinció s'ha d'emparar en circumstàncies objectives i raonables, que siguin jurídicament assumibles, en la mesura que no comportin tracte discriminatori. I aquest no ha estat el criteri sostingut pels tribunals a l'hora de valorar els supòsits de discriminació tarifària basats en l'empadronament de l'usuari.
D'altra banda, com assenyala l'Ajuntament de Tossa de Mar en el seu informe, és cert que la repercussió dels costos que el servei genera ha de ser equitativa entre tots els usuaris, però aquesta equitat no es pot aconseguir mitjançant l'establiment de tarifes diferents en funció de si l'usuari està empadronat al municipi o no hi resideix habitualment, en tractar-se d'una mesura contrària al principi d'igualtat de tracte davant la llei.
Dit això, el Síndic entén que cal fer unes consideracions addicionals sobre el model tarifari i l'aplicació dels principis de la Directiva 200/60/CE (Directiva marc de l'aigua) relatius al preu repercutit als usuaris d'aquest recurs escàs.
La distinció entre quota fixa i consum real té l'avantatge d'una major claredat en els conceptes facturats, si es parteix del principi d'afavorir l'estalvi, per contraposició al sistema basat en un consum mínim que repercuteix el cost fix i estructural juntament amb l'aigua consumida, fins a un volum determinat. Amb relació a l'opció entre aquests dos sistemes i la seva incidència en la política d'estalvi d'aigua, el Síndic hi va fer referència en l'informe al Parlament de Catalunya corresponent a l'any 2008, en l'epígraf de consum (pàg. 90 a 92). Es destaca només la importància de substituir, com s'ha fet en aquest cas, el consum mínim entre una quota que repercuteix la despesa fixa i l'aigua consumida realment, des de la perspectiva de complir el mandat de la Directiva marc de l'aigua, en el sentit que l'estructura tarifària del subministrament d'aigua ha d'afavorir-ne l'estalvi.
En termes ideals, la repercussió de forma homogènia dels costos fixos s'hauria de fer fonamentalment a través de la quota de servei. Si aquesta quota és igual per a tothom i la repercussió dels costos és íntegra, l'efecte d'equilibri en la distribució de càrregues ja s'hauria de produir. Alhora, el cost global del servei, en proporció al volum d'aigua consumida, seria més elevat per a qui en fa un ús més esporàdic o reduït, però no perquè el preu sigui diferent per a uns i altres, sinó perquè el consum és inferior per raó de l'ús no permanent de l'habitatge.
Ara bé, no es pot ignorar tampoc que el sistema tarifari que desglossa la despesa fixa repercutida del consum té una dificultat afegida, ja que la major part dels costos associats al subministrament domiciliari d'aigua són fixos o de caràcter estructural, en un percentatge que probablement se situaria, de mitjana, a l'entorn d'un 80 per cent del cost total repercutit. Per aquest motiu, l'abast de les mesures que pretenen penalitzar el consum excessiu -i gratificar l'estalvi- és molt limitat en una estructura tarifària que separi estrictament despesa fixa i volum consumit.
En aquest sentit, malgrat que no s'indica en aquests termes en l'informe municipal, el Síndic pensa que, en fixar un preu diferent per a residents i no residents, s'intenta compensar la dificultat d'establir una quota que traslladi íntegrament la despesa estructural i deixi per al preu de l'aigua consumida menys d'una quarta part del preu total que l'usuari ha de satisfer. En traslladar una part del cost fix al preu del volum d'aigua consumit es pretén donar eficàcia al mandat que el preu de l'aigua sigui un instrument eficaç per afavorir l'estalvi del recurs.
L'informe de l'Ajuntament de Tossa de Mar destaca que la nova taxa -el sistema anterior era de consum mínim- grava fonamentalment el consum, i que aquesta circumstància obliga, a parer del consistori, a fixar un preu diferent per a residents i no residents que eviti afavorir aquests darrers- amb un consum menor derivat de l'ús esporàdic de l'habitatge- i garanteixi un tracte equitatiu en el repartiment de la despesa que la prestació del servei genera. De fet, això ja succeïa amb el sistema de consum mínim, que, sense separar despesa estructural i aigua consumida, garantia l'aportació de tots els usuaris fins a una quantitat preestablerta que cobrís la despesa fixa, amb independència del consum real.
En definitiva, amb l'establiment de tarifes diferents per a empadronats i no empadronats, l'Ajuntament intenta fer compatible la facturació del consum real -estructurat per trams de consum amb increment progressiu de tarifa, de manera que actuï com a incentiu a l'estalvi- amb el repartiment equitatiu dels costos que genera el subministrament i que no estan vinculats al volum d'aigua consumida, repercutits íntegrament. Tots dos principis -el preu de l'aigua com a incentiu a l'estalvi i la repercussió íntegra dels costos en l'usuari final- figuren com a mandat als gestors dels recursos hídrics en la Directiva marc de l'aigua i cal tenir-los presents a l'hora de valorar el procés de modificació de l'estructura tarifària del subministrament d'aigua que ha emprès l'Ajuntament. De fet, l'aplicació compaginada de tots dos principis és un dels reptes que cal d'afrontar en la gestió de l'aigua -no només en l'àmbit local- amb especials dificultats en el context actual de crisi econòmica.
Sens perjudici d'això, i tal com ja s'ha assenyalat més amunt, el criteri de la residència o empadronament com a fonament d'un tracte tarifari diferenciat ha estat expressament rebutjat pels tribunals de justícia, i per tant, amb independència de les raons que han portat l'Ajuntament a escollir aquest sistema, cal considerar-lo irregular.
Com a conseqüència d'això, el Síndic recomana al consistori que modifiqui la regulació del sistema tarifari del subministrament d'aigua i elimini aquesta distinció entre usuaris empadronats i no empadronats.