Des de fa uns anys, el Síndic ha rebut diverses queixes que expressen el desacord amb el fet que molts ajuntaments tenen establert un sistema tarifari que parteix d'un consum mínim que es factura sempre amb independència del volum d'aigua realment consumida.
A partir de la tramitació d'aquestes queixes, aquesta institució ha volgut fer diverses reflexions a l'entorn d'aquets sistema tarifari, que es van incloure en l'informe al Parlament corresponent a l'any 2008 i que són les següents:
L'establiment d'un consum mínim que es factura independentment del volum d'aigua realment consumida genera en els usuaris la percepció que paguen una aigua que no usen i que, des d'aquesta perspectiva, aquest sistema afavoreix el malbaratament del recurs, ja que un consum més elevat, fins arribar al volum definit com a consum mínim, no tindrà cap cost econòmic. La diferència entre el consum mínim establert i el real pot ser especialment significativa quan es tracta d'habitatges amb un ús poc intensiu, com és el cas de les segones residències.
Sobre aquesta qüestió, el Síndic ha volgut destacar, primerament, que una part significativa del cost que comporta prestar el servei de subministrament d'aigua potable al domicili no està vinculat al volum d'aigua consumida, sinó que té a veure amb el cost d'establiment i disponibilitat permanent del servei, i, amb el transcurs del temps, amb el manteniment i la millora de les instal·lacions.
Alhora, aquest cost fix o estructural del servei pot variar sensiblement entre diferents municipis o fins i tot entre barris d'una mateixa població, en funció de diferents paràmetres com ara la distància amb el punt de presa en alta, l'orografia que ha de salvar la xarxa de subministrament, la dispersió d'habitatges, o el cost d'obtenció i tractament dels cabals en alta, entre altres factors.
En el marc jurídic que defineix la Directiva marc de l'aigua, que planteja la repercussió de la totalitat de les despeses que genera el cicle de l'aigua en l'usuari final, s'entén que correspon traslladar a qui rep el subministrament domèstic d'aigua aquests costos que no depenen estrictament del volum d'aigua consumida però que tenen a veure amb la disponibilitat del servei i l'equilibri econòmic i financer en la seva gestió.
Des d'aquesta perspectiva, el Síndic considera legítim repercutir en tots els usuaris finals aquestes despeses fixes o estructurals, que són independents del volum d'aigua consumida realment, però que les genera igualment el servei que rep el destinatari final del subministrament.
Per fer efectiva aquesta repercussió, les administracions titulars del servei han optat per dos sistemes de tarificació, fonamentalment. Un dels sistemes consisteix a establir una quota fixa, que tindria per finalitat distribuir entre els usuaris aquests costos separadament del volum d'aigua consumida. L'altra opció és fixar un consum mínim que inclogui en un sòl concepte tarifari els costos fixos del servei i l'aigua consumida fins a un volum determinat, i separadament la resta del consum, si supera el mínim establert. Tant un sistema com l'altre es complementen amb l'establiment d'un tipus tarifari progressiu -generalment per trams de consum- que incrementa el cost de l'aigua consumida a mesura que augmenta el volum total, com a mesura per incentivar l'estalvi.
L'opció per un sistema o per l'altre l'ha d'adoptar l'Ajuntament titular del servei, si bé cal assenyalar que el preu de l'aigua està sotmès al règim de preus autoritzats i és la Comissió de Preus de Catalunya qui n'aprova les tarifes. Tots dos sistemes són plenament legítims, si partim de la idoneïtat de repercutir també als usuaris els costos del servei no lligats estrictament al volum d'aigua consumida, tal com abans hem indicat. Sens perjudici d'això, des de la perspectiva del destinatari del servei, escollir una opció o l'altra té repercussions que convé tenir en compte.
D'una banda, en la línia del que han manifestat les persones que han plantejat queixa al Síndic per aquest motiu, l'establiment d'un consum mínim que incorpori la repercussió de les despeses fixes pot actuar com a incentiu al malbaratament d'aigua per a les persones que no arriben a consumir el mínim fixat. Aquest factor pot ser encara més rellevant en el cas d'habitatges amb ús no permanent, en què el consum real és la major part de l'any molt inferior al mínim fixat, i pot generar en l'usuari, sense una explicació prèvia, la percepció que està pagant una aigua que no consumeix; dit d'una altra manera, que paga un servei del qual no fa ús, o que en fa un ús més limitat que el que li cobren.
Per contra, establir una quota fixa comporta que la informació que figura a la factura sigui més clara i entenedora, de manera que permet conèixer fàcilment i de forma segregada l'import que el gestor del servei repercuteix individualment a cada usuari pel fet de tenir-hi accés i el preu de l'aigua realment consumida per cadascú en el període de facturació.
L'establiment d'una quota fixa que reculli els costos del servei que no depenen del volum consumit permet una millor comprensió del cost global de l'accés al servei i, per tant, pot actuar també, des d'aquesta perspectiva, com a incentiu a l'estalvi d'un recurs escàs. Si es vol afavorir l'estalvi en el consum d'aigua -al qual ja tendeixen, d'altra banda, els ciutadans, com s'ha demostrat en l'episodi de greu sequera que va patir Catalunya el primer semestre de 2008- cal que en totes les fases del cicle de l'aigua, inclòs el subministrament en baixa, es faci un esforç per desglossar les despeses generades i que es repercuteixen en l'usuari final. La claredat informativa en la facturació del consum domèstic és un factor determinat per afavorir la conscienciació dels ciutadans en l'estalvi.
En aquest sentit, la transició des d'un sistema de consum mínim a un de quota fixa comporta un canvi en l'estructura tarifària del servei i requereix, per tant, a banda de complir els tràmits establerts normativament perquè sigui aprovat, l'esforç de calcular un nou sistema de facturació que permeti aquesta separació entre despeses estructurals i preu de l'aigua subministrada i que alhora mantingui l'equilibri econòmic financer en la gestió del servei. Però el Síndic entén que aquest esforç és necessari per avançar en el model d'estalvi ja iniciat.
En el marc de les consideracions anteriors, el Síndic suggereix a l'Ajuntament de l'Escala la conveniència d'adoptar les mesures necessàries per iniciar el procés de substitució de l'estructura tarifària basada en el consum mínim, cap a un sistema de quota fixa i tarifes progressives sobre el consum real, establertes per trams, com a mecanisme per afavorir l'estalvi en el consum i per millorar la informació que l'usuari rep sobre els conceptes facturats.