La promotora de la queixa va ser denunciada per la presumpta comissió d'una infracció consistent a estacionar en el lloc habilitat per l'autoritat municipal de Sitges com d'estacionament amb limitació horària sense col·locar el distintiu que l'autoritza a fer-ho. Va presentar un escrit d'al·legacions en què manifestava que el dia i l'hora de la presumpta comissió de la infracció es trobava en companyia d'una altra persona a Sabadell, de manera que el vigilant havia d'haver comès un error.
El Síndic ha constatat que la denúncia la va formular un agent inspector de l'empresa que gestiona la zona blava i que no consta la incorporació a l'expedient d'altres elements probatoris de la comissió de la infracció, com ara una imatge del vehicle infractor al moment de la denúncia.
L'absència d'altres elements probatoris addicionals a la denúncia i posterior ratificació de l'agent és especialment rellevant des de la perspectiva de la prova del fet infractor i els principis de culpabilitat i presumpció d'innocència que han de regir el dret administratiu sancionador. Cal destacar que l'article 75 del text articulat de la Llei sobre trànsit, circulació de vehicles a motor i seguretat viària, aprovat per Reial decret legislatiu 339/1990 i modificat per la Llei 18/2009, de 23 de novembre, atribueix valor probatori ?iuris tantum? a les denúncies dels agents de l'autoritat encarregats de la vigilància del trànsit amb relació als fets denunciats i a la identitat de l'infractor. Aquest precepte, en concordança amb l'article 137.3 de la Llei 30/19923, del 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, que atribueix la presumpció de veracitat només als fets constatats per funcionaris que tinguin la condició d'autoritat, limita el valor probatori de les denúncies a les que han estat formulades per agents de la policia i només amb relació als fets directament constatats per ells.
La denúncia del vigilant com a únic element de prova de càrrec aportat a l'expedient no pot tenir el mateix efecte que si la denúncia l'hagués formulat un agent de l'autoritat, i trasllada al denunciat la càrrega de provar que no ha comès el fet infractor.
En aquest sentit, la jurisprudència, quan ha reconegut a la denúncia dels controladors de zones d'estacionament limitat el valor probatori de denúncia privada, ha assenyalat també que cal valorar-la racionalment en el conjunt d'altres mitjans probatoris aportats a l'expedient sancionador, i partint del principi que la presumpció d'innocència fa recaure en l'Administració la càrrega de provar la comissió del fet infractor i l'autoria (sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa Administrativa, Secció 4a, del 23 de gener de 2002).
Cal tenir en compte també que l'obligació d'aportar elements de prova addicionals està prevista expressament a l'article 75 del Text refós de la Llei de trànsit, circulació de vehicles a motor i seguretat viària, quan assenyala que la presumpció de veracitat dels fets consignats per agent d'autoritat en la seva denúncia no eximeix del deure d'aportar tots els elements de prova que siguin possibles sobre el fet denunciat, de manera que la denúncia de l'agent de l'autoritat, com a únic element de prova, s'ha de limitar a aquelles infraccions en què no és possible disposar d'altres mitjans probatoris.
Per totes aquestes raons, la denúncia dels vigilants de zona blava ha d'originar la instrucció de procediment sancionador i és prova de càrrec en aquest procediment, però cal incorporar altres elements probatoris, com ara fotografies del fet infractor que, conjuntament amb la denúncia, permetin desvirtuar la presumpció d'innocència del denunciat, i fonamentar suficientment la resolució sancionadora.
D'acord amb el que s'ha exposat, el Síndic conclou que, atès que no consta en l'expedient que ha motivat la queixa cap altra prova dels fets imputats, a banda de la denúncia del vigilant, cal considerar no acreditat el fet infractor i, conseqüentment, escau anul·lar i deixar sense efecte la sanció imposada.