El promotor de la queixa, en representació de l'organització sindical UGT de Catalunya, ha informat el Síndic que el Servei d'Ocupació de Catalunya (en endavant SOC) ha iniciat procediments sancionadors contra perceptors de prestacions per desocupació que no van renovar la demanda d'ocupació, en el marc de la potestat sancionadora de la Generalitat i d'acord amb una infracció tipificada en l'article 24.3 del Reial decret legislatiu 5/2000, de 4 d'agost, que aprova el Text refós de la Llei sobre infraccions i sancions en l'ordre social.
Exposa que la Generalitat va interposar un recurs d'inconstitucionalitat contra determinats articles de la Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i d'ordre social, que atribuïen al Servei Públic d'Ocupació Estatal (en endavant SEPE) la competència sancionadora respecte de les persones perceptores de prestacions per desocupació que incorreguessin en les conductes tipificades com a infraccions lleus o greus dels article 24.3 i 25.4 de la Llei d'infraccions i sancions de l'ordre social (en endavant LISOS).
La Sentència 104/2013 del Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional i nul l'article 46.17 de la llei esmentada i, per tant, va retornar la competència de la potestat sancionadora a la Generalitat en els supòsits de no-renovació de la demanda d'ocupació dels perceptors de prestacions per desocupació (art. 24.3 LISOS). Aquesta sentència va entrar en vigor el dia 24 de maig de 2013.
Això no obstant, el 4 d'agost de 2013 va entrar en vigor el Reial decret llei 11/2013, de 2 d'agost, per a la protecció dels treballadors a temps parcial i altres mesures urgents en l'ordre econòmic i social, que introdueix com a requisit per ser perceptor de prestacions per desocupació l'obligatorietat de la inscripció ininterrompuda (manteniment de la inscripció) durant tot el període de durada de la prestació.
Aquest reial decret llei, doncs, modifica l'apartat 3 de l'article 24 de la LISOS i hi afegeix un apartat 4, que suprimeix la infracció de ?no-renovació de la demanda d'ocupació? i manté com a infracció el fet de no complir el requisit de mantenir-se inscrit de forma interrompuda, de manera que atribueix de nou al SEPE la competència sancionadora en cas d'incompliment. Per tant, el Reial decret llei 11/2013 reforma la tipificació de les conductes sancionables i suprimeix la infracció de ?no renovar la demanda d'ocupació? des del dia 4 d'agost de 2013, dia d'entrada en vigor del reial decret llei esmentat.
El Reial decret llei 11/2013, de 2 d'agost, va ser impugnat per la Generalitat al Tribunal Constitucional. Per tant, en el període comprès entre el 24 de maig de 2013 i el 3 d'agost de 2013, la Generalitat era competent per exercir la potestat sancionadora, però no recaptadora, ja que l'execució de la sanció correspon al SEPE en els supòsits de ?no-renovació de la demanda? per part dels preceptors de prestacions per desocupació.
Malgrat això, sembla que la Generalitat, a través del SOC va iniciar a finals de 2014 expedients sancionadors, amb propostes de sancions d'un mes de pèrdua de la prestació per desocupació per aquest supòsit ja derogat de ?no renovar la demanda d'ocupació? i en les situacions succeïdes entre el 24 de maig de 2013 i el 3 d'agost de 2013, període en el qual la Generalitat havia recuperat la competència de la potestat sancionadora.
Així, el promotor denuncia que els procediments sancionadors que ha iniciat la Generalitat no s'atenen a la legalitat vigent i, en iniciar procediments sancionadors d'una infracció que ja no existeix, l'actuació de l'Administració entra en contradicció, ja que no s'aplica la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (en endavant LRJPAC), pel que fa als principis de la potestat sancionadora (principi de legalitat, principi de retroactivitat, principi de tipicitat, principi de proporcionalitat), de manera que es malmeten els drets de les persones perceptores de prestacions, amb l'eventual imposició de la sanció de pèrdua d'un mes de prestació per desocupació concedida al seu dia i que, de ben segur, els afectats ja han consumit.
Del contingut de la queixa es desprèn que el SOC no ha vetllat per l'aplicació dels principis de legalitat, retroactivitat, proporcionalitat, tipicitat i prescripció, atès que va iniciar els expedients sancionadors al cap d'un any i mig d'haver-se comès les presumptes infraccions i quan les conductes objecte d'infracció i sanció ja no estaven tipificades com a tals en la LISOS.
Per tant, s'entén que, en cas que se segueixi mantenint l'activitat administrativa en aquests expedients, s'està iniciant un expedient sancionador amb l'objectiu de sancionar una conducta que ja no està tipificada com a infracció, de manera que es malbaraten recursos públics i es perjudiquen les persones afectades, ja que se'ls vulneren els drets i se'ls genera més inseguretat jurídica.
La qüestió de fons, doncs, és saber quina norma sancionadora s'aplica a una infracció administrativa en el moment de la comissió de la infracció i sembla que, en aquest cas, la Generalitat, a través del SOC, va iniciar els expedients sancionadors i, en aplicació de l'article 128.1 LRJPAC, que estableix que ?s'han d'aplicar les disposicions sancionadores vigents en el moment de produir-se els fets que constitueixin infracció administrativa?, va proposar la corresponent sanció i ho va comunicar al presumpte infractor, per tal que pogués formular les corresponents al·legacions de justificació de ?no haver renovat la demanada d'ocupació?.
Això no obstant, la jurisprudència i la doctrina del Tribunal Constitucional, a partir de la prohibició de la retroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables de l'article 9.3 de la Constitució espanyola, concreten el principi de la retroactivitat de les lleis posteriors sancionadores més favorables, criteri assumit i fixat en l'article 128.2 LRJPAC, segons el qual les disposicions sancionadores produeixen efecte retroactiu si afavoreixen el presumpte infractor.
Així, s'entén que l'article 127 LRJPAC estableix el principi de legalitat i l'article 128.2, el principi de retroactivitat, i ambdós principis, juntament amb els altres de la potestat sancionadora, han de ser aplicats per l'administració actuant (en aquest cas, pel SOC), de manera que s'adoptin les decisions adequades a la finalitat que persegueixen, és a dir, conciliant l'interès general amb el de les persones perceptores de presentacions i evitant l'afectació dels seus drets.
Així, cal verificar, d'una banda, si la reforma del Reial decret llei 11/2013 va suposar la desaparició de l'il·lícit administratiu ?no renovar la demanda d'ocupació? i, d'altra banda, si és aplicable en els supòsits objecte de la queixa el principi de retroactivitat de la norma sancionadora més favorable.
Certament, l'article 8 del Reial decret llei 11/2013, de 2 d'agost, modifica l'article 24.3.a) del Text refós sobre infraccions i sancions en l'ordre social, aprovat pel Reial decret legislatiu 5/2000, de 4 d'agost, i en el cas de sol·licitants o beneficiaris de prestacions per desocupació elimina i suprimeix com a infracció el fet de no renovar la demanda d'ocupació, de manera que deixa d'existir la infracció tipificada com a il·lícit administratiu previst amb anterioritat a la modificació i es retornen les competències de la potestat sancionadora al SEPE. Es pot concloure, doncs, que la conducta objecte de sanció, tal com estava descrita abans de la reforma del Reial decret llei 11/2013, ha deixat de ser típicament antijurídica.
D'altra banda, cal abordar si el SOC està obligat a aplicar el principi de retroactivitat de les disposicions sancionadores més favorables o bé ha d'aplicar la normativa vigent en el moment de la infracció i imposar la sanció corresponent.
Així, la jurisprudència del Tribunal Suprem ha indicat, amb reiteració, que el principi de retroactivitat de les normes administratives sancionadores obliga a aplicar-les retroactivament en tot allò que pugui ser més beneficiós per al presumpte infractor; i que aquesta aplicació s'ha de portar a terme en qualsevol instància administrativa o judicial en què es trobi pendent d'enjudiciament o execució una resolució sancionadora.
Per tant, l'àmbit administratiu sancionador no ofereix cap dubte en l'aplicació del principi de retroactivitat de la norma sancionadora més favorable, tant en la instància com en la via dels recursos, encara que la infracció s'hagi comès durant la vigència de la llei menys favorable. Així doncs, cal que el SOC apliqui en els expedients sancionadors esmentats el principi d'irretroactivitat de la potestat sancionadora previst en l'article 128.2 LRJPAC: ?Les disposicions sancionadores produeixen efecte retroactiu en la mesura que afavoreixin la persona presumptament infractora.?
Per tot això, el Síndic, atesos els principis de la potestat sancionadora de l'Administració i els del procediment sancionador, i els drets de les persones sotmeses als procediments endegats pel SOC en exercici de les seves competències (període de 24 de maig de 2013 a 3 d'agost de 2013), considera que la interpretació de la norma s'ha de fer de conformitat amb la línia jurisprudencial esmentada, la qual cosa s'adiu amb els articles 9.3 i 25.1 de la Constitució espanyola.
Per tot això, el Síndic suggereix al Departament d'Empresa i Ocupació que, en aplicació del principi de retroactivitat de la norma sancionadora més favorable per als afectats, es deixin sense efecte i s'arxivin tots els procediments sancionadors iniciats pel SOC per manca de renovació de la demanda d'ocupació entre el 24 de maig i el 3 d'agost de 2013, i que s'anul·lin, si escau, totes les resolucions que s'hagin dictat en relació amb aquesta qüestió.