La promotora de la queixa exposa que es podrien haver produït irregularitats en la tramitació d'un expedient sancionador que es va incoar al seu nom, pel fet que, segons manifesta, no en va tenir coneixement fins que va rebre el requeriment de pagament de la multa emès el 8 d'octubre de 2014.
El Servei Català de Trànsit (en endavant SCT) afirma, en síntesi, que en els procediments sancionadors de trànsit, quan no es presentin al·legacions contra la denúncia ni es faci l'abonament de la sanció dintre del període de 20 dies naturals posteriors a la notificació, aquesta té efectes resolutoris del procediment i es considera, per tant, que la inactivitat de la persona interessada comporta l'esgotament de la via administrativa. Per aquesta raó l'SCT també considera que en aquests casos contra la presumpta resolució no escau cap altre recurs que l'extraordinari de revisió, si concorren alguna de les causes previstes a l'article 118 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú.
Tanmateix, el cert és que d'acord amb la Llei 18/2009, de 23 de novembre, de trànsit, circulació de vehicles a motor i seguretat vial, l'efecte de la denúncia contra la qual no es formulen al·legacions ni s'abona l'import de la sanció és la d'un acte resolutori. L'article 82 estableix que la resolució sancionadora posa fi a la via administrativa i la sanció es pot executar des del dia següent a la notificació de la resolució, i per tant es pot interposar recurs de reposició amb caràcter potestatiu.
I això és així perquè l'executivitat de la resolució no equival a la seva fermesa, de manera que la previsió legal esmentada habilita l'Administració a executar la sanció un cop transcorregut aquell termini, però no exclou necessàriament la possibilitat de formular recurs de reposició.
Aquesta limitació del dret de defensa en via administrativa s'estableix en l'article 80 de la Llei de trànsit per al supòsit específic de pagament bonificat de la sanció, que sí que comporta la fermesa de la sanció des del moment del pagament i que només es pugui recórrer en via jurisdiccional.
En definitiva, no és que la Llei estableixi dos tipus de procediment, ordinari i abreujat, sinó que dintre del procediment ordinari hi ha també el procediment ordinari sumari, que és el supòsit objecte d'aquesta queixa, en què "ope legis" el legislador atribueix a la denúncia, quan no es formulen al·legacions ni s'efectua el pagament de la sanció, l'efecte d'un acte resolutori.
Aquest acte (denúncia convertida en resolució), d'acord amb el que estableix l'article 82 del text legal en matèria de trànsit, posa fi a la via administrativa, es pot executar i s'hi pot interposar en contra el recurs de reposició, amb caràcter potestatiu, recurs administratiu que sí que està exclòs en el cas de la tramitació de l'expedient pel procediment abreujat regulat en l'article 80 de la mateixa norma.
Com es desenvolupa més àmpliament en l'informe presentat pel Síndic al Parlament l'any 2012, la possibilitat de formular al·legacions i recursos en via administrativa forma part dels drets bàsics dels ciutadans en les seves relacions amb l'Administració. Per aquest motiu, les limitacions d'aquest dret que puguin establir les lleis sectorials en determinats àmbits, no poden aplicar-se a altres supòsits que no siguin els que recull estrictament la norma.
En conclusió, el Síndic considera que la normativa reguladora del procediment sancionador de trànsit no altera el règim general de recursos administratius en el supòsit d'una denúncia contra la qual no es presenten al·legacions, que esdevindria acte resolutori i executable, però no ferm en via administrativa. Per aquesta raó, entén que s'ha d'anul·lar la resolució d'inadmissió a tràmit del recurs formulat per la promotora de la queixa, ja que es va vulnerar el dret a la defensa d'aquesta persona.