El Síndic de Greuges de Catalunya és una institució recent, però té uns antecedents clars a la Catalunya medieval, com són les assemblees de pau i treva o els provisors de greuges. La institució moderna troba les seves arrels en la institució sueca de l'ombudsman, creada el 1809 com un comissionat parlamentari encarregat de rebre les queixes dels ciutadans sobre l'actuació incorrecta de l'Administració per tractar de rectificar aquesta actuació i informar-ne el Parlament.

A la segona meitat del segle XX la institució es va estendre a la major part dels països democràtics. L'Estatut d'autonomia de Catalunya de 1979 va preveure la creació d'un ombudsman català amb el nom de Síndic de Greuges. L'any 1984, el Parlament de Catalunya va aprovar finalment la Llei reguladora de la institució del Síndic de Greuges amb la missió de defensar els drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans, i amb aquesta finalitat, se li van atorgar facultats de supervisió sobre l'Administració pública de la Generalitat i sobre els ens locals de Catalunya.

Assemblees de pau i treva

Durant l'onada de lluites i enfrontaments socials que va patir Europa occidental poc abans de l'any 1000, es va crear a França la institució de la pau de Déu que pretenia oferir refugi a les persones indefenses. Aviat, aquesta institució es va estendre al sud, cap a Catalunya. Paral·lelament, es va estendre també la treva de Déu que establia la prohibició de lluitar els dies festius i en determinats períodes de l'any litúrgic.

L'any 1027, sota l'impuls de l'abat Oliba del Monestir de Ripoll, es van consolidar aquestes mesures protectores mitjançant la promulgació d'una Constitució de Pau i treva, la primera de les que es van aprovar a Catalunya a les dècades següents. Les assemblees que aprovaven aquestes constitucions —les assemblees de pau i treva— es van atribuir, amb el suport de l'autoritat del comte, el dret d'imposar penes materials a qui no respectés les constitucions. Així, es limitava el poder dels senyors i es castigava els culpables d'accions contra les persones. Constituïen, doncs, un sistema de control dels excessos de les autoritats, raó per la qual s'acostuma a considerar les assemblees de pau i treva com un primer antecedent de l'actual institució del Síndic de Greuges.

Els greuges

Més tard, quan van aparèixer les Corts Catalanes, la satisfacció de les reclamacions o les queixes dels habitants del país —els greuges— es va convertir progressivament en un punt cabdal de les reunions de Corts. Hi havia un greuge de cort quan algun poblador de Catalunya havia estat lesionat o perjudicat pel rei o pels seus oficials, fins i tot quan aquests havien actuat en exercici de la funció judicial. El concepte es va anar ampliant de manera que, amb el temps, gairebé qualsevol lesió es podia considerar greuge, sempre que pogués trobar base en alguna transgressió d'un dret o d'un compromís adquirit pel monarca.

Els greuges generals —els que afectaven el bé comú de tot el Principat— havien de ser atesos pel conjunt de la cort per mitjà de modificacions legislatives d'acord amb el rei. D'altra banda, es consideraven greuges particulars els que no afectaven l'interès general i podien ser presentats per persones particulars o per les corporacions municipals o d'altres. El rei resolia aquests greuges particulars durant la reunió de cort, bé directament o bé encarregant a un jutge que proposés una solució al Consell Reial.

Els provisors de greuges

A la Cort General de Perpinyà, l'any 1350, durant el regnat de Pere el Cerimoniós, es presenta per primera vegada al rei un memorial de greuges de forma unitària i articulada. Però va ser el rei Martí l'Humà qui, l'any 1409, va institucionalitzar un procediment de satisfacció de greuges, amb la creació d'una comissió paritària formada per nou delegats del rei i nou dels estaments o braços de cort . Aquests delegats s'anomenaven jutges de greuges o provisors de greuges. Jutjaven cada cas col·legiadament i la seva sentència s'incorporava com un acte o juí de cort, tot i que sovint s'emetia molts mesos després.

A partir de l'any 1419, la comissió va estar formada només per nou provisors, tres nomenats pel rei i dos més per cada un dels tres estaments: eclesiàstic, nobiliari i ciutadà. En aquella època els representants de l'estament ciutadà rebien sovint el nom de síndics. Per tant, dos dels síndics eren escollits pels seus companys com a provisors de greuges per formar part de la comissió. En aquest sentit, es pot dir que a l'edat mitjana ja hi va haver uns "síndics de greuges". La seva missió no era idèntica a la de l'actual Síndic de Greuges, ja que actuaven de manera col·legiada i dictaven sentències. Tanmateix, hi ha similituds importants que van fonamentar la recuperació d'aquest nom per a la institució moderna. Els ciutadans presentaven les seves queixes al conjunt de l'estament ciutadà, que n'incorporava moltes al memorial de greuges que es presentava al rei i que havia de resoldre la comissió. En aquesta, els dos síndics provisors de greuges defensaven habitualment els interessos dels ciutadans que havien presentat la seva queixa i, en aquest sentit, es poden considerar un antecedent de l'actual institució del Síndic de Greuges. Com assenyala el professor Font Rius, totes dues institucions comparteixen el principi comú de l'autoresponsabilització del poder públic i l'Administració per les infraccions comeses en perjudici dels particulars.

La institució del provisor de greuges, fundada pel rei Martí l'Humà l'any 1409, va desaparèixer l'any 1716 amb el Decret de Nova Planta, com la resta de les institucions públiques catalanes. Per simbolitzar-ne la recuperació, l'any 1984 el Síndic de Greuges va agafar com a emblema de la nova institució l'escut del rei Martí l'Humà.

L'ombudsman

L'any 1809 es va aprovar una constitució liberal a Suècia. Aquesta va crear un comissionat parlamentari per rebre les queixes dels ciutadans sobre l'actuació incorrecta de l'Administració. Aquest comissionat rebia el nom d'ombudsman, que literalment vol dir "l'home que fa els tràmits". El seu encàrrec era assegurar l'observança de les lleis i fer complir als funcionaris del rei les seves obligacions en benefici dels ciutadans. Inicialment acusava els funcionaris infractors davant dels tribunals, però amb el temps es va limitar a amonestar els infractors i a informar anualment el Parlament, informe que aviat va assolir una gran difusió i un gran impacte sobre l'opinió pública.

Durant més d'un segle va ser una institució específica de Suècia. L'any 1919 es va implantar a Finlàndia i, fins l'any 1953, no es va implantar en un tercer país, Dinamarca. A partir d'aquell moment es va implantar progressivament en nombrosos països i encara avui en continua l'expansió. En cada país se l'anomena d'una manera diferent, com ara Parliamentary Commissioner for the Administration a Gran Bretanya (1967) o Médiateur de la République a França (1973).

L'any 1978 la Constitució espanyola també va recollir la figura de l'ombudsman, amb el nom de Defensor del Pueblo i una innovació important: per primera vegada va rebre l'encàrrec de defensar els drets fonamentals dels ciutadans. En endavant, gairebé totes les institucions d'ombudsman que s'han creat al món han rebut també l'encàrrec de defensar els drets humans. D'aquesta manera, la figura de l' ombudsman s'ha vinculat al moviment internacional en defensa dels drets humans, que va començar amb la Declaració universal dels drets humans aprovada per les Nacions Unides l'any 1948 i que es va reforçar especialment a partir de l'any 1966, amb la signatura dels Pactes internacionals sobre drets civils i polítics i sobre drets econòmics, socials i culturals.

Alguns estatuts d'autonomia van recollir també la figura de l'ombudsman, amb l'encàrrec de defensar els drets fonamentals i amb noms específics, alguns dels quals, com ara el Justícia d'Aragó, amb una gran tradició històrica.

El Síndic de Greuges

En arribar la democràcia, al Congrés de Cultura Catalana que va tenir lloc l'any 1977, es va proposar el nom de Síndic de Greuges per a un comissionat parlamentari encarregat de defensar els drets dels ciutadans i de fiscalitzar l'Administració. L'Estatut d'autonomia de Catalunya de 1979 va preveure el nomenament d'un "Síndic de Greuges per a la defensa dels drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans". Finalment, el 20 de març de 1984 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei reguladora de la nova institució, a la qual s'encarregava la defensa dels drets fonamentals i les llibertats públiques dels ciutadans, i amb aquesta finalitat se li atorgaven facultats de supervisió sobre l'Administració pública de la Generalitat i sobre els ens locals de Catalunya. L'any 1989 es va modificar la Llei per habilitar el Síndic de Greuges a designar un segon adjunt amb l'encàrrec de defensar els drets dels infants. (Llei SGC 1989)

El juliol de 2006 es va aprovar el nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, que renova i reforça la institució del Síndic i li atorga més competències. A partir d'aquest moment, el Síndic supervisa, amb caràcter exclusiu, l'activitat de l'Administració de la Generalitat i la dels organismes públics o privats vinculats o que en depenen, la de les empreses privades que gestionen serveis públics o acompleixen activitats d'interès general o universal.

El desembre de 2009, i en compliment del manament de l'EAC, s'aprova la nova Llei del Síndic de Greuges, com a llei de desplegament bàsic de l'Estatut, segons exigeix l'article 62.2 de l'Estatut d'Autonomia.

El títol I de la Llei del Síndic estableix la doble finalitat de la norma: regular la figura del Síndic de Greuges d'acord amb les previsions de l'Estatut d'autonomia i designar el Síndic de Greuges com a mecanisme de prevenció de la tortura i dels tractes o penes cruels, inhumans o degradants, previst en el Protocol facultatiu de la Convenció de Nacions Unides.