Notícies
”Els abusos sexuals no són principalment un pecat, sinó un delicte”
Sempre s’ha d’oferir una reparació a les víctimes dels abusos sexuals comesos per l’Església, encara que hagin prescrit
La síndica denuncia que l’Església encara no ha assumit la responsabilitat institucional que li pertoca davant els abusos sexuals
La síndica de greuges de Catalunya, Esther Giménez-Salinas, i l’adjunta d’infància, Aida C. Rodríguez, han comparegut avui al Parlament davant la Comissió d'Investigació sobre la Pederàstia a l'Església.
La protecció davant l'abús sexual infantil ha estat un àmbit d'actuació constant en l'actuació del Síndic, que l’ha abordat des del punt de vista del dret de l'infant i, en conseqüència, amb una perspectiva àmplia, transversal i que inclou tots els espais de vida dels infants, tant públics com privats.
La institució ja va posar en marxa l’any 2019 una comissió de reparació i prevenció d’abusos sexuals en l’entorn de l’Església catòlica en l’àmbit educatiu, arran del degoteig de casos que van afectar diverses ordres religioses. Aquesta comissió va rebre una quinzena de queixes relacionades amb fets comesos per membres de diferents congregacions, i va concloure que a Catalunya s’han produït en diversos moments abusos sexuals contra infants i adolescents en institucions religioses que han afectat diverses persones. L’informe resultant (2020) també concloïa que, en general, la resposta de les congregacions religioses ha estat, en més o menys grau, reactiva a la presentació de les queixes, i que no hi ha hagut una actitud proactiva per conèixer ni investigar altres casos que es puguin haver produït en la congregació.
El juny de 2023, la institució també va obrir una actuació d’ofici per presumptes abusos sexuals al centre Jesuïtes Casp, després que antics alumnes denunciessin presumptes abusos sexuals d’alguns docents que eren membres de la congregació.
La síndica ha començat la seva intervenció explicant que “els abusos sexuals a infants i adolescents no són un pecat sinó un delicte”, atès que fa molts anys que estan prohibits i tipificats així al Codi penal. També ha posat l’accent en la responsabilitat que té l’Església davant d’aquestes situacions com a institució i referent moral per a la societat. En aquest sentit, no només és responsable dels infants que té a càrrec seu, sinó també dels abusadors.
Aquesta responsabilitat institucional, que va molt més enllà del que estableix la norma penal i de l’element formal de la prescripció, no ha estat assumida per l’Església. Així, Esther Giménez-Salinas ha denunciat que al llarg de la història no s’ha reconegut aquesta responsabilitat, la qual cosa hauria d’haver derivat en una investigació exhaustiva per conèixer el nombre de casos i en la denúncia dels abusos a la justícia penal ordinària. I ha afegit que sovint tampoc no s’han aplicat les sancions canòniques corresponents, ni s’han retirat reconeixements atorgats per la congregació.
En el cas dels abusos, la síndica també ha qüestionat la figura de la prescripció, perquè “la prescripció no fa que el fet delictiu desaparegui, sinó que només extingeix la responsabilitat penal”; a més, “el transcurs del temps no cura les ferides de les víctimes, no fa que la veritat desaparegui i no converteix els culpables en innocents”. En aquests casos, Esther Giménez-Salinas defensa que cal posar les víctimes al centre i buscar la manera que se rebin una reparació, malgrat els anys que hagin transcorregut. Així, proposa, sempre que les víctimes ho vulguin, trobades entre les víctimes i els presumptes agressors, o, si això no és possible, amb representants de la congregació. En aquestes trobades, les víctimes haurien de poder exposar com s’han vist afectades i quins greuges han patit a la seva vida com a conseqüència dels abusos.
La síndica valora l’esforç que ha fet l’Església els darrers temps per reconèixer el dany causat, i la voluntat per trobar vies per oferir una reparició a les víctimes. Alhora, també destaca molt positivament la creació de comissions parlamentàries, entitats i instruments amb l’objectiu de donar resposta a les víctimes, sobretot, perquè tenen una funció d’escolta molt necessària.
Tanmateix, defensa la centralització d’aquests instruments en un únic espai neutral, independent i interdisciplinari, per assegurar una resposta unificada que garanteixi el principi d’igualtat i eviti que les víctimes hagin d’adreçar-se a diversos serveis.
