Notícies
La síndica demana un suport més intensiu a les famílies en risc per reduir la institucionalització dels infants
Els indicadors de risc i els expedients de desemparament i tutela estan creixent
La institucionalització té efectes negatius en el desenvolupament dels infants
L’acolliment residencial encara és la mesura més utilitzada
L’estada als centres residencials hauria de ser el més curta possible
Avui s’ha lliurat al Parlament de Catalunya l’informe La desinstitucionalització del sistema de protecció a la infància i l’adolescència, que té per objectiu analitzar les principals disfuncions del sistema de protecció actual i que vol posar l’accent en el dret primordial dels infants i adolescents a viure en un entorn familiar.
L’informe parteix de l’assumpció que la institucionalització dels infants té diversos efectes negatius en el seu desenvolupament i que l’ingrés en un centre residencial ha de ser una mesura que s’apliqui veritablement com a últim recurs. En aquest sentit, és molt important que aquest sistema protector també doni suport a les famílies en risc per prevenir les situacions de desemparament. En paraules de la síndica, “el sistema actual ha d’evolucionar cap a una concepció de la protecció que no tendeixi a ‘separar per protegir’ sinó que posi l’èmfasi en la prevenció de les situacions de desemparament, és a dir en ‘prevenir per protegir’ i en la superació d’aquesta situació quan ja s’ha produït, per promoure el retorn de l’infant amb la família”.
L’informe enumera els cinc principals dèficits del sistema protector actual:
1) Mancances en les polítiques de suport a les famílies per prevenir l’increment de situacions de risc
Els dèficits d’inversió (només l’1 % del PIB català i el 2,1 % del pressupost del Departament de Drets Socials) i la manca de serveis destinats a l’acompanyament familiar i a la promoció de la parentalitat positiva i de serveis per atendre adolescents amb conductes disruptives en el seu entorn (servei d’orientació i acompanyament a les famílies –SOAF– només a vint-i-quatre municipis), són una de les causes que han portat a empitjorar els indicadors de situació de risc: si el 2016 hi havia 5.399 infants en situació de risc greu, el 2023 aquesta xifra s’eleva fins a 6.660.
2) Mancances en el treball amb les famílies per prevenir el desemparament
El nombre d’infants i adolescents amb expedients de desemparament i tutela ha crescut: del 2016 al 2023, sense comptar els adolescents migrants sols, ha augmentat un 16 %. Quant al perfil, els infants amb una prevalença més gran de desemparament són els adolescents (el 56,5 % dels infants tutelats tenen més de 12 anys, mentre que tenen un pes demogràfic en el conjunt de la població del 33 %) i els infants de nacionalitat estrangera (el 22,9 % dels infants tutelats són de nacionalitat estrangera, sense comptabilitzar els migrants sols, per sobre també del pes demogràfic que tenen en el conjunt de la població del 15,7 %).
Quant als efectes del desemparament, l’informe destaca que suposa una doble victimització, atès que a l’impacte del maltractament rebut de la família se li ha de sumar l’impacte derivat la separació, que genera en molts infants i adolescents malestar emocional, dificultat per relacionar-se socialment, etc.
Els equips d’atenció a la infància i l’adolescència (EAIA) tenen una ràtio d’1 professional per cada 38,2 infants amb expedient obert al sistema de protecció (que correspon a prop de 6,5 dies laborables a l’any destinats íntegrament a cada infant i al seu entorn sociofamiliar).
Cal tenir present que el 55,7 % dels infants i joves que es troben en situació de desemparament hi estan per haver estat víctimes de situacions de negligència, que possiblement es podrien prevenir amb més acompanyament a la família i tractament terapèutic.
3) Mancances en el treball amb les famílies per al retorn dels infants
Per aconseguir el retorn dels infants i adolescents amb la seva família és imprescindible treballar per restaurar el vincle entre ells. L’informe planteja que sovint les necessitats organitzatives del centre residencial condicionen el règim de visites: els horaris no sempre són fàcils de complir, i la distància del centre amb el domicili familiar també pot dificultar el contacte amb la família.
Tampoc hi ha unes normes de caràcter general que garanteixin les visites i les relacions amb la família, o les sortides dels infants en cap de setmana o vacances. Malgrat que és necessari tenir en compte la casuística concreta, la institució defensa que caldria un sistema més garantista. La varietat de centres i de professionals dificulta sovint que les famílies puguin tenir una relació normalitzada. En aquest sentit, moltes de les queixes que arriben al Síndic de Greuges fan referència a les dificultats de les famílies per relacionar-se amb els seus fills quan estan en un centre residencial.
Sovint, la separació dels infants de les seves famílies és viscuda com un càstig pels progenitors. En paral·lel, la manera com s’executa també dificulta les relacions posteriors. Una aproximació inicial més restaurativa ajudaria a la relació posterior. En aquest sentit, la manca de col·laboració de la família és concebuda com un risc pels professional i això pot acabar suposant la reducció del règim de visites.
L’informe també posa de manifest que, tot i que els EAIA tenen una doble funció, sovint la funció de control de l’acompliment de les mesures acordades té més pes que la de suport i acompanyament a la família.
4) Dèficits en el desplegament de l’acolliment familiar
La Llei dels drets i les oportunitats en la infància i l'adolescència estableix que en el cas que s’hagi de produir la separació de l’infant de la seva família, l’acolliment familiar és el recurs alternatiu més adequat.
No obstant l’anterior, les dades indiquen una preponderància de l’acolliment residencial: el 56,8 % dels infants acollits al sistema de protecció estan en centres residencials, per sobre de l’acolliment familiar (42,5 %). Sense comptabilitzar els adolescents migrants sols, la proporció d’infants en acolliment residencial és del 42,7 %, per la qual cosa encara és la mesura protectora més utilitzada, per sobre de l’acolliment en família extensa (36,7 %) i aliena (14,4 %). El 2023, el 23 % dels infants menors de 6 anys són en centres residencials, amb una tendència creixent els darrers anys, malgrat que la normativa estableix que aquesta mesura no s’hauria d’aplicar als menors de 3 anys, tret de supòsits d’impossibilitat, i recomana l’acolliment familiar per als menors de 6.
Entre el 2017 i el 2022 s’han creat 2.581 noves places de recurs residencial (amb un increment del 89,8 %) per atendre sobretot l’arribada d’adolescents migrants sols, i s’ha fet un esforç de creació de centres de dimensions reduïdes. Tot i això la resta del sistema residencial s’ha mantingut estable, sense reduir de manera significativa la grandària dels centres.
En paral·lel, s’ha produït un estancament en el nombre de famílies acollidores: si el 2012 hi havia 958 infants acollits en família aliena el 2023, n’hi ha 925. A més, l’acolliment professional no s’ha desplegat, només hi ha 30 infants acollits en unitats convivencials d’acció educativa (UCAE). L’informe també constata que les queixes rebudes al Síndic de Greuges són una mostra de les mancances en el suport i l’acompanyament que aquestes famílies reben de l’Administració, i que la divisió de competències i funcions administratives entre la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència i l’Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció en relació amb l’acolliment no ajuda a treballar el retorn de l’infant.
L’informe també aporta dades sobre el cost econòmic anual de les alternatives existents quan es decreta una situació de desemparament i en fa una comparativa: la despesa anual per infant en centre d’acolliment és de 63.987,36 euros; en un centre residencial d'acció educativa (CRAE), de 42.820.03 euros; en família extensa, de 4.6210,6 euros, i en família aliena, de prop de 6.000 euros.
5) Les conseqüències negatives de la institucionalització
Tot i l’esforç que s’ha fet aquests anys perquè els centres residencials esdevinguin espais adequats per al benestar dels infants i adolescents en relació amb les condicions materials de vida, es constata que més enllà d’aquestes millores el procés d’institucionalització té, de per si, efectes negatius en el seu desenvolupament.
En aquest sentit, cal recordar que la institucionalització implica un règim de vida no normalitzat, condicionat fonamentalment per criteris de funcionament organitzatiu que s’allunyen de la realitat d’un entorn familiar. En els centres residencials destaca, per exemple, l’alta rotació del personal educador com un fenomen habitual, que implica que els equips que conviuen amb els infants estiguin formats sovint per professionals joves i amb poca experiència vital i laboral. Un altre factor que cal subratllar és també la mida dels centres, ja que més de la meitat dels infants tutelats pel sistema de protecció resideixen en centres grans, de 20 places o més.
Pel que fa a l’efecte del pas del temps, sembla evident que com més petits siguin els infants que estan en el sistema i més llargues les estades en centre residencial, més gran serà l’impacte de la institucionalització sobre el seu benestar i desenvolupament. Les xifres indiquen que, sense comptabilitzar els adolescents migrants sols, els infants ingressats en centres s’hi estan 2,1 anys de mitjana (i s’estan 3,7 anys tutelats, la qual cosa representa el 28,5 % del temps de la seva vida).
Així, malgrat la funció protectora que s’atorga als centres residencials, cal que el sistema identifiqui millor les seves limitacions i les repercussions que la institucionalització té sobre els infants i adolescents. Preocupa especialment l’efecte negatiu que la institucionalització té en els resultats acadèmics i l’abandonament escolar prematur, però també que hi hagi més casos de malestar emocional i trastorns mentals. També, ja en l’adolescència, sovint s’identifiquen conductes de risc derivades dels escapoliments dels centres, un baix nivell de resposta o la manca d’intervencions transformadores. Cal subratllar, des d’una perspectiva de gènere, que en les noies aquestes conductes les poden portar a ser víctimes de violències sexuals i masclistes.
L’informe acaba amb un recull de set recomanacions:
- Millorar el suport a les famílies per prevenir el risc.
- Crear un subsistema d’acompanyament intensiu a les famílies que ja estan en situació de risc, a partir de la reconversió dels EAIA: per cada infant que deixa d’estar ingressat en un centre i que es mantingui en la pròpia família, es cobriria la dotació d’1,6 tècnics o tècniques superiors graduats en l’àmbit social, la qual cosa correspon a 61,5 hores laborals setmanals disponibles per dur a terme treball d’acompanyament.
- Crear un sistema de garanties en el procediment de desemparament i en l’execució.
- Promocionar les famílies d’acolliment professional.
- Evitar que hi hagi cap infant menor de 3 anys en un centre.
- Reforçar un model de centre residencial que no superi el màxim de 12 places.
- Assignar personal referent per als infants i adolescents al llarg de la seva trajectòria al sistema de protecció.
